120 desgràcies

Com cada any, el Diari recull el recompte que el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya fa de les dones que han tirat Runer avall per anar a avortar al seu territori. L’última és del 2015 i la xifra registrada ha estat de 120. No existeix un recompte d’aquesta mena a França, ni tampoc, òbviament, de les interrupcions d’embarassos fora dels sistemes sanitaris públics.

Amb tot el respecte a la dona en general, que és qui veritablement en sap d’aquesta i de tantes altres qüestions que l’afecten directament i exclusiva, sembla evident que no cal tenir gènere femení per saber que cap pren aquesta decisió, i l’executa, per caprici, ni per divertiment, com qui va a la discoteca o al cinema. És una desgràcia, que es viu com a tal, i que deixa seqüeles diverses i en graus diferents, per a la mateixa salut, psicològiques... Repetirem, és una desgràcia, si no una tragèdia.

Com en els casos de maltractament, hi haurà alguns casos personals d’egoisme no gaire justificat, d’aquelles que podrien perfectament mantenir un descendent, ara que la maternitat solitària ha deixat de ser motiu de marginació social, però de ben segur seran mínims.

En aquesta estadística catalana només hi ha un element que pot semblar positiu: el nombre total de les pacients d’aquesta mena ha minvat un 3,22 per cent. Tant de bo sigui per un increment de l’educació, de la informació sexual i, sobretot, de l’aplicació conseqüent d’aquest bagatge cultural.

La resta de dades confirmen realitats intuïdes: la proporció més gran d’afectades correspon a persones d’entre 20 i 24 anys i, a més, les que en tenien menys de vint s’han disparat més del cent per cent; de 8 a 19. Cal recordar que les edats actuals, en general, no són equiparables a les de generacions anteriors, de fa dècades, i avui es consideren joves qui ha arribat fins i tot als quaranta, mentre la primera maternitat arriba de mitjana més enllà dels 30. És a dir, les de menys de 24, no diguem de les menors de 20, socialment mereixerien la consideració de tardoadolescents.

Més detalls que podrien semblar absolutament previsibles: el 81,7 per cent eren solteres. I pel que fa a l’ocupació, hi havia la gran majoria d’assalariades (56,6%). Sobra insistir en la dificultat greu, si no impossibilitat, de conciliar la vida familiar i la laboral en aquestes valls. A més hi havia altres segments potser amb problemes encara més grans per a la continuació de la seva vida en condicions acceptables: el 12,5 per cent eren estudiants i el 9,2% es trobaven a l’atur.

Més enllà de tanta desgràcia o tragèdia (més les intuïdes i no comptabilitzades), de ben segur hi haurà més veus que clamin contra la persistència de la penalització d’aquesta pràctica fronteres endins. És una realitat, persistent, anacrònica i insòlita en l’entorn geopolític. Però també és insòlit el nostre sistema polític en dret constitucional comparat, també ara, després de l’aplicació –inacabada– de la llei de lleis del 1993. Sabem que a hores d’ara hi ha una disjuntiva difícil de resoldre: o es deixa de castigar –com a mínim sobre el paper– qui avorta i, sobretot, qui practica l’operació, o es perd el cap d’Estat que, precisament per l’element de peculiaritat, de falta de submissió a un càrrec directament polític en un altre Estat convencional, garanteix la sobirania andorrana, fins enllà on es pot mantenir.

Fins ara ha prevalgut, amb un consens de la ciutadania força estès, la preservació del coprincipat episcopal. Per això va fracassar la legítima iniciativa popular, avalada amb un nombre de signatures més que suficients perquè fos acceptada, que tanmateix va deixar de banda el Consell, tot i que no sembla agosarat deduir que diversos –bastants– consellers i la majoria de les conselleres, facin costat a la decisió ben a contracor.

Ja hi ha un moviment, sembla que minoritari fins ara, que demanda l’eliminació dels caps d’Estat actuals, la implantació d’una república lliure d’aquests paraigües internacionals, a la fi no gaire eficients contra les pressions sovint indefugibles dels veïns i de la Unió Europea. Potser quan arribi, si mai arriba, el tractat d’associació que es va negociant a pas de formiga, i que seria un paraigua millor, serà el moment de replantejar seriosament una reforma constitucional profunda, i una normalització del codi penal pel que fa a l’avortament. Mentrestant continuarem llegint cada any les estadístiques catalanes, si la Generalitat manté el recompte i n’informa. Lamentable, trista, persistent realitat.