Sergi Mas... l'artista al marge

Els artistes, com les persones, són compactes i, alhora, molt polièdrics. Intentaré mostrar un Sergi Mas, al marge d’artista i d’artesà, com a persona comunicativa.

L’humanisme i la bonhomia que la seva personalitat desprèn el proveeixen d’una prestància singular. Fa 60 anys que viu a Andorra i la comunió i el compromís amb el país, amb la cultura i amb la seva gent, a mesura que han transcorregut els anys, han esdevingut més estrets i profitosos.

En Sergi posseeix una extraordinària capacitat comunicativa. Conversar amb ell resulta agradós i es pot aconseguir el mateix simplement escoltant-lo. El parlar és planer i variat. A vegades, ho fa amb la subtilesa d’un canonge i altres cops, com un pagès amical, que destria bé el gra de la palla. La qualitat humana, els sabers ancestrals i una riquesa vital molt interioritzada són atributs que el fan envejable.

Algunes de les converses que m’han semblat més memorables li he escoltades amb tertulians com el Casi o l’Antoni Ubach. Em meravella la seva memòria visual, però encara em meravella més el bon observador que és dels racons insondables de la bestiesa humana.

Una altra singularitat és la comunicació escrita, sempre clara i respectuosa, però sense embuts. El temps li ha incrementat la consciència i la categoria per desestimar tot allò que és o li sembla tòpic o accessori.

El progrés descontrolat li fa basarda. No vol ser ni un innovador, ni un progressista exaltat i, sempre que convé, mostra la seva fidelitat a la màgia de la vella cultura andorrana.

Amb aquella modèstia que només pot proporcionar la satisfacció interior per la feina ben feta, és capaç de sentir-se orgullós de ser un “artesà” i de situar, per damunt de tots els altres, els aspectes humanistes i ètics com els més transcendents i fonamentals.

Que modest, però que fi i irònic, s’ha de ser, per escriure això: “Andorra està tan modernitzada i posada al dia en arts gràfiques com qualsevol país desenvolupat i mundialitzat. Això sí, encara hi queda algun operari dels d’abans, d’aquells que es recorden de les velles minerves, del tipus de plom i de quants fulls surten d’una resma.”

Entre moltes altres persones, l’Antoni Pol i el Josep Maria Ubach, d’aquests “sòlids veredictes”, en saben i n’han llegit un munt, ja sigui sobre paper, ja sigui simplement amb gesticulacions.

Un tercer aspecte és la vocació pedagògica, que és la que m’hi ha connectat. Els dos hem treballat per estimular el plaer de mirar i la satisfacció de pensar, perquè veure “coses” no és tan immediat com, en principi, pot semblar.

No traslladar als altres procediments interpretatius és abocar moltes persones a una atonia perceptiva o, davant la infinitud d’imatges que ens envolten i ens lliguen, seria condemnar-les a viure en l’apatia estètica.

En els turbulents moments que ens toca viure una de les poques satisfaccions que ens queden és tenir portes ben obertes a la sensibilitat creativa, una de les capacitats més valuoses de les persones.

Permeteu-me que faci un joc d’imatges, un passatemps d’aquells que tant agradaven al món jesuític del barroc.

Era l’any 1989 i acompanyat d’un professor de dibuix baixàvem per la Rambla Canaletes. Assenyalant-me un pintor amb el seu cavallet em digué: “Fou professor meu i en guardo un bon record.”

En pujar encara pintava i me’l presentà. Fou la troballa del dia. Em parlà de moltes “coses i cosetes” i sovint esmentava “el professor” que, a inici dels anys trenta, els portà a visitar El Prado. El “professor” s’adonà que al grup li mancava un alumne. Iniciaren la recerca i el trobaren, capcot, assegut a l’escalinata d’accés al museu. Li demanà quin motiu el portava a actuar d’aquella forma i plorós respongué que volia plegar de l’escola de Llotja, que ell mai podria pintar les “coses” que hi havia allà a dins.

El “professor” amb to tranquil·litzador li respongué: “Has de mirar d’aprendre que el món de l’art és com una llarga processó. Alguns hi van portant grans ciris i torxes, altres, amb modestes candeles; el més important, però, és participar-hi.”

Aquella lliçó de pragmatisme la vaig associar, tot i que cronològicament era impossible, amb el temperament i el sentit pedagògic d’un artista-artesà d’Andorra. Vaig demanar al pintor de la rambla qui era aquell professor que, en un viatge iniciàtic, l’havia seduït i guanyat per gaudir de l’art la resta de la seva vida.

Em contestà que el gran Manolo Hugué. Si fins aquell moment el Manolo el tenia per un dels grans, a partir de llavors sempre més l’he considerat un pedagog a imitar.

Sergi, tot i que som molts els qui t’agraïm el teu mestratge, absolutament obert i gens dirigista, crec que qui humanament més l’ha experimentat i tècnicament millor l’ha aprofitat és l’Alfons Valdés, possiblement el més expressiu dels artistes andorrans. Els dos compartiu l’estimació pel país; l’un amb un realisme subtil i màgic i l’altre amb l’evocació i la suggestió dels instants concrets.

Entre els dos, i molts altres andorrans, empleneu un amplíssim ventall de presències viscudes.