Boles de vidre per al 2017

Deia Woody Allen que li interessava molt el futur perquè tenia pensat passar-hi la resta de la vida. Com que en això dels mercats financers, a més, s’hi poden gua-nyar molts diners –si les boles de vidre funcionen–, cada any els experts ens entestem a fer pronòstics. Malauradament, endevinar el futur és d’allò més complicat: encertar no només què passarà, sinó també com s’ho prendran els inversors. I per acabar-ho d’adobar, els inversors no es comporten de manera racional bona part del temps; és a dir, són extremament imprevisibles.

L’espècie humana no està ben preparada per invertir. Els homo sapiens, que ens vam organitzar en quelcom similar a una cultura ara fa vora de setanta mil anys, hem passat la majoria d’aquest temps intentant que no se’ns cruspís algun animal, no pas decidint si calia comprar o vendre accions –l’S&P500 no fa ni cent cinquanta anys que funciona, per exemple–. Aleshores sobrevivia qui era més instintiu, qui quan sentia un soroll arrencava a córrer, no qui es dedicava a meditar si el soroll era pel vent o per un lleó. I nosaltres hem heretat el cervell dels supervivents, estem programats per reaccionar (massa) de pressa als esdeveniments, sovint en la direcció incorrecta (venem quan hi ha oportunitats de compra, per por de no perdre diners; comprem quan hauríem de ser prudents, per por de deixar-ne de guanyar).

Honestament, penso que cal centrar els esforços a entendre l’entorn en què ens toca invertir molt més que no a predir-lo. Amb la perspectiva correcta i amb la convicció suficient, adquirida a base d’hores de lectura i reflexió, sabrem gestionar els nostres instints i comprar o vendre quan realment sigui el millor per a les carteres. I saber que no en sabem, de predir el futur, pot ser una benedicció també. Ens ajuda a posicionar les carteres per tractar d’aprofitar-nos del moment però sense perdre de vista que el futur –incert per definició– ens pot portar alguna sorpresa davant la qual hem de poder reaccionar. Cal ser valents, sí, però també prudents. El contrari seria ser temeraris.

Quin és, doncs, aquest entorn en el qual ens toca invertir aquest 2017? Creiem que podríem començar molt bé. Volen creure els inversors que, davant l’esgotament de la política monetària, l’expansionisme fiscal que Donald Trump pregona li prendrà el relleu. El cert és que la promesa arriba en bon moment. L’economia americana s’apropa a la plena ocupació, i els salaris i la inflació sembla que repunten tímidament. Estats Units és el motor del planeta, amb el permís de la Xina, pel que són bones notícies per a tothom. De fet, del costat emergent, aquesta darrera sosté el PIB a cop de decret, mentre que el Brasil i Rússia recuperen l’alè. A Europa hi ha una mica més d’optimisme, i per més que l’agenda política es presenta carregada, no pensem que cap de les eleccions previstes hagin d’acabar trasbalsant el Vell Continent aquest 2017. Així doncs, el terreny sembla adobat perquè els inversors abandonin el pessimisme previ i siguin una mica més amables amb la renda variable.

És l’anterior un repàs de la situació prou engrescador. Però seguim convençuts que cal ser molt prudents. El punt de partida no és el millor, agafant més perspectiva. El veritable problema és que el món segueix nedant en un mar de deute; aigües pantanoses en les quals és difícil avançar. Cal no oblidar que va ser fins fa poc un dels motors de creixement (les empreses i els ciutadans s’endeutaven per invertir o consumir); els excessos previs es paguen, i ara n’ha esdevingut fre. Hi ha més punts que aconsellen cautela: l’economia americana fa vuit anys que està en expansió –res no és etern, però, i els cicles econòmics no deixaran mai d’existir–. Trump promet estímuls que poden ajudar, però ja veurem com s’ho fa per convèncer els companys de partit per finançar-los (els republicans promulguen abstinència governamental i no deixaran que el dèficit es dispari). A Europa, per més que hi hagi millor to, l’economia millora massa tímidament. I si calculem malament i s’accelera l’economia mundial, amb tant de deute acumulat vindria acompanyada d’un rebot dels tipus a llarg termini que la frenarien un altre cop. Més val no pensar en ensurts, tampoc. Els bancs centrals ja han fet tantíssim que difícilment podrien contenir els nervis en cas que alguna cosa sortís del guió.

Així doncs, per resumir, creiem que hi ha motius per ser optimista, almenys d’inici, aquest 2017. Encara hi ha molt escepticisme entre els inversors, que no acaben de creure’s que finalment les borses ens portin bons rendiments i es podrien veure obligats a comprar si es consumen bones notícies. Ens haurem de començar a preocupar quan predomini l’alegria. Fugin de l’entusiasme col·lectiu. Recordin que en això d’invertir, ensumem massa tard els lleons.

* David Macià, Director d’inversions de Crèdit Andorrà Asset Management. Crèdit Andorrà Financial Group Research