Drets socialdemòcrates vs. Caritat demòcrata

La modificació del barem patrimonial establert a la Llei de serveis socials proposada per DA i que es votarà dijous vinent, suposarà un canvi radical en la situació dels drets socials més bàsics i fonamentals al nostre país.

Perquè en realitat el que està en debat és si, a l’entendre del partit que avui governa, els ciutadans tenen o no determinats drets en arribar a l’edat de jubilació, en trobar-se en una situació complicada o bé en patir algun tipus de minusvalidesa o discapacitat. Les preguntes a posar-se són, per exemple: té adquirit un dret social, i sobretot personal, una persona que ha treballat 40 anys a percebre una pensió equivalent al salari mínim? Té, qui ha patit una invalidesa, el dret social i sobretot de nou personal a percebre els ingressos necessaris per viure dignament?

Aquestes, i només aquestes, són les preguntes que cal posar-se en aquest moment i a les quals cal contestar de manera clara i franca. Emprar altres arguments en aquest moment respon només, al nostre entendre, a una voluntat de confondre i desviar l’atenció del que és el veritable debat.

La resposta per part del PS és molt clara: sí que hi té dret, evidentment que el té! Que menys, després de 40 anys treballant, que tenir una pensió de 990 euros; que menys, que després de patir una invalidesa, tenir ingressos equivalents al LECS (Llindar Econòmic de Cohesió Social). És més, demanem a aquells que impulsen aquestes injustes modificacions que ens expliquin com es pot defensar negar el dret a tenir els ingressos mínims que es consideren necessaris a viure a algú que ha patit una minusvalidesa o una invalidesa o que ha treballat 40 anys al nostre país? Per què els volen ara forçar al fet que les seves pensions no arribin al salari mínim i es quedin en els 600, 700 o 800 euros?

Des de DA entenen (o almenys entenen ara) que aquests drets en realitat ja no existeixen per a ells, i que els anteriorment existents estan ara condicionats en funció de la situació econòmica de la persona i dels seus familiars. Aquest és, doncs, el canvi essencial, el d’haver eliminat uns drets socials tan fonamentals com els de tenir uns ingressos que permetin una vida digna. Uns drets que van ser atorgats per unanimitat del Consell General l’any 2008 i que van ser rebaixats i suposadament reestructurats en dividir-los en una pensió provinent de la CASS i en un complement que havia de venir finançat pel pressupost general. Una modificació endegada unilateralment per DA la passada legislatura i a la qual posteriorment, de forma incomprensible (i inexplicada encara a hores d’ara), s’hi van afegir els consellers d’SDP. I que va comptar (com no pot ser d’una altra manera quan s’ataquen drets socials tan fonamentals) amb l’oposició frontal per part del PS, que ja vam alertar de la pèrdua de drets, sobretot per a les persones amb menys recursos.

Però a més d’eliminar ara totalment els anteriors drets socials, els membres de DA han enga-nyat de forma deshonesta els ciutadans i ho continuen fent. En primera instància cal recordar que sempre han afirmat que no hi havia retallades en prestacions en la reforma de la Llei de la CASS, ja que (segons deien i afirmaven) tant aquesta com la de serveis sociosanitaris havien de ser analitzades conjuntament, i que el “que no es donava per una es donava per l’altra”. Doncs bé, ara s’ha vist clarament que aquell desdoblament “teòric” del dret era en realitat un primer pas per a la seva eliminació definitiva.

I en segon lloc, perquè ara volen fer creure que les prestacions de solidaritat van destinades a “persones en situació de necessitat”, quan en realitat la legislació estableix que van destinades “a garantir una renda mínima que permeti viure dignament”, com s’exposa a l’article 24 de la Llei de serveis socials. Un discurs que queda ara esborrat amb la mo-dificació que tiren endavant i que posa en fals tot l’afirmat anteriorment.

I l’última de les explicacions no certes és que es vol evitar l’abús per part de persones que tenen una situació acomodada i benestant. Un fet que podem compartir, sens dubte! Veiem, però, si els llindars establerts en la modificació responen al que vostès poden entendre com “famílies benestants i acomodades”.

Els anteriors drets socials ara reconvertits per DA en ajudes socials (les paraules són tantes vegades tan significatives!) s’atorgaran només en cas no tenir més de 17.400 euros al banc, més de 60.000 euros en béns mobles i un habitatge no habitual de més de 120.000 euros. En el cas de les pensions de jubilació, aquests límits es tindran en consideració tant per a “l’antic” titular del dret i a més també per als seus fills i els seus nets. Aquests valors són els d’una “família benestant”? On es vol anar a parar?

Per tant, en realitat hi ha una clara voluntat per part de DA, manifestada tant des del Govern (en aquest cas pel ministre de Finances i el d’Afers Socials) com per part dels consellers del grup parlamentari (com vam poder llegir en un article publicat la setmana passada) de prendre drets socials a persones de forma molt majoritària de classe mitjana i baixa que veuran esbor­rats els seus drets, que només recuperaran en cas d’empobrir-se, siguin ells o bé els seus descendents que és, justament, el que comportarà aquesta mesura, alhora que es rebaixen els seus drets a pràcticament caritat o almoina.

Per què DA posa en qüestió els drets socials i els considera ara simplement caritat? I a més a més, per què li dona un enfocament clarament economicista i pressupostari en preveure (d’amagat) aquesta mesura en el projecte de pressupost i no haver-ho fet per via d’una modificació de la Llei de serveis socials; text, que dit de passada, necessita urgentment una modificació per moltes altres situacions injustes que la seva aplicació està ocasionant.

I no podem acabar aquest article (que desitgem que pugui ser prou entenedor i explicatiu de la rellevància de la modificació i dels seus efectes) sense fer referència a l’afirmació de consellers de DA que volen “continuar essent molt rigorosos i curosos en la gestió dels diners públics”. Una frase que només es pot considerar molt agosarada si aquesta suposada bona gestió s’ha de basar a retallar drets de les persones i obligar-les a viure dependents dels seus fills o nets o bé amb ingressos inferiors al salari mínim, alhora que tots plegats veiem les actuacions en obra pública per part de DA (rotondes que es fan i es desfan, per exemple), la gestió d’alguns projectes faraònics, els increments de les partides pressupostàries per a remunerar els alts càrrecs i personal de relació especial o la gestió (desgestió més aviat) en el món sanitari, entre altres. En aquestes actuacions, entén DA, no cal ser tan primmirat. Per què? Què és el primer i l’essencial a què no podem, com a societat, renunciar?

*Pere López, Rosa Gili, Gerard Alís, Mariona González, Esteve López, Susana Vela, David Rios, Vicenç Alay, Ferran Goya i Jordi Font, Consellers generals, exconsellers generals i membres del comitè executiu del PS