L'artefacte SAAS

Això d’artefacte va ser el terme aplicat per un dirigent del Principat veí a una iniciativa política que considerava de naturalesa i abast dubtosos, tot i que no s’havia arribat al nivell de crispació que es viu ara enllà del Runer. El Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) és el nostre artefacte? Hi ha veus de l’àmbit polític i del mèdic que el veuen així. El SAAS és un ens, organisme, situat enmig de la CASS i del ministeri de Salut i Benestar, amb trets equiparables als d’una parapública, com a pota separada de les altres dues en la gestió d’un bé públic essencial com és la sanitat.

Dedicat a gestionar les infraestructures, la principal i objecte principal entre aquestes és l’hospital. Fa alguns anys es va produir una denúncia pública als mitjans que els seus directius estaven inflant els cobraments a la caixa de la seguretat social, mitjançant un allargament injustificat de les permanències hospitalàries de malats, pel senzill procediment d’ajornar les altes fins després dels caps de setmana. Aquella alerta no va arribar més lluny, se’n va deixar de parlar aviat, i val més pensar que es va corregir.

Més recentment, aquest servei ha estat qüestionat per diverses irregularitats suposades en contractacions i pagaments. Després d’un seguit de sospites d’aquesta mena el Govern va passar-ne una, almenys una, a la fiscalia, per si s’havia produït algun delicte o falta constatable. En tot cas, va decidir l’acomiadament del màxim gestor econòmic de l’ens, prèvia indemnització d’unes (força) desenes de milers d’euros, motiu de noves crítiques per part de l’oposició i de personalitats de la societat, que trobaven motius suficients per a la destitució del tècnic d’alt nivell.

L’exdegà del Col·legi d’Advocats Manuel Pujades explicava en una tertúlia radiofònica que els membres del servei jurídic de l’executiu Martí, després de valorar la situació, haurien considerat molt probable que els tribunals, generalment proclius a protegir els empleats –davant la manca de mecanismes d’autodefensa, com ara uns sindicats eficients– i a no reconèixer la condició de causal d’un acomiadament, haurien donat la raó a un recurs del contractat, una vegada més, fet que hauria suposat, a més de pagar una indemnització igual o superior a l’establerta, despeses suplementàries en forma de costes processals.

Amb tot plegat, el que ningú no discuteix és el dèficit milionari, i creixent, del SAAS. Ni la seva aparent sobredotació de mitjans en relació amb les funcions encomanades, a més de ser un dels àmbits de col·locació de tècnics experts importats i amb sous molt alts, en consideració al seu prestigi i eficiència reconeguts, com si no hi hagués ciutadans del país d’un nivell igual o, com a mínim, semblant, amb l’avantatge d’un coneixement directe i superior de les realitats d’aquest vell i peculiar Estat-poble.

Les sospites, deficiències constatades, crítiques i debats justificats conviden a concloure que, efectivament, el SAAS és un artefacte. I encara més, que la seva existència i persistència és sobrera. Que seria prescindible i les seves funcions assumibles perfectament i directament pel mateix ministeri, eliminant la intermediació d’un ens exterior a l’executiu i amb un estalvi considerable i amb perspectives de ser creixent per a les més que minvades arques públiques.

És clar que si un departament del Govern assumís la gestió, i ja no tan sols la responsabilitat última indirecta, no podria ja atribuir les suposades irregularitats i deficiències a cap tercer. Però tampoc podria rebre el reconeixement dels èxits aconseguits, si fos el cas. Ja se sap, d’altra banda, que aquí i arreu sorgeixen amb més facilitat i abundància les crítiques i els retrets que les valoracions positives. Però això entra en els sous dels dirigents i, encara més, si estan en els llocs capdavanters de la gestió pública.