Les pastures del doctor Pere Montserrat

Va néixer a Mataró, però la major part de la seva vida ha tingut Jaca com a epicentre, dedicat en cos i ànima al que fou el Centro Pirenaico de Biología Experimental, fundat per ell l’any 1963 juntament amb el professor Enric Balcells Rocamora –una altra eminència científica– per després fusionar-se amb l’Instituto de Estudios Pirenaicos i junts formar l’Instituto Pirenaico de Ecología-CSIC. I a Jaca, dissabte passat, moria després d’una vida de 98 anys el doctor Pere Montserrat Recoder. Moria al mateix Pirineu que va ser l’escenari de les seves investigacions; el Pirineu, aquest Pirineu nostre que constitueix una serralada europea amb unes característiques ecològiques i etnològiques d’una varietat i riquesa tan important com a la vegada fràgil, i en bona part poc tinguda en compte en aquesta època on mirem les modes urbanes i ens oblidem de fixar-nos, d’observar, d’aprendre en el preuat tresor que tenim a tocar i al nostre voltant més proper.

El doctor Pere Montserrat, com a botànic, va estudiar i entendre, per després fer-ne un mestratge, una pedagogia constant i entusiasta, l’ecologia del Pirineu com ningú ho ha fet, sumant la vegetació, el clima, el substrat, la fauna i, amb el mateix valor, l’ésser humà, (com a practicant principalment de la ramaderia tradicional), amb aquelles pràctiques velles de segles, conformadores de la cultura pirinenca, que l’any 1949, just quan Pere Montserrat estudiava la botànica de les valls d’Andorra, l’etnògraf pallarès Ramon Violant i Simorra ens explicava al seu llibre El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece.

Certament, el doctor Pere Montserrat va venir a estudiar la vida vegetal del Principat d’Andorra fa seixanta-cinc anys i avui, en aquest record que vol ser un modest homenatge a la seva tasca, fa de bon llegir allò que va escriure l’any 1993, en la celebració del centenari del naixement del seu mestre, l’eminent botànic Taurino Mariano Losa. Recordava així el doctor Pere Montserrat, aquelles vivències andorranes de quan tenia 29 anys: “En julio de 1947 organizamos en Jaca con el Prof. Salvador Rivas Goday un ‘Cursillo de Botánica’. Inmediatamente tuvimos reunión de la Estación de EE Pirenaicos en Lérida, Balaguer, la Seu d’Urgell y Andorra. Acordamos entonces iniciar el estudio florístico de Andorra que deberíamos presentar al Primer Congreso de Estudios Pirenaicos (San Sebastián, septiembre de 1950). Conservo las cartas de Losa donde cuenta los problemas derivados del ‘pase’ para entrar en dicho Principado pirenaico; aún quedaban grupos de ‘maquis’ y las fronteras estaban muy vigiladas. En 1948, 1949 y mayo de 1950, pudimos herborizar juntos recolectando mucho material, pero con unos medios escasos y ‘en bicicleta’ con frecuencia, locomoción poco adecuada para un país tan montañoso. Eran los años del ‘gasógeno’ y de autarquía casi total. Losa quería completar hacia la vecina Cerdaña nuestra recolección y durante dos otoños lo hicimos con J. Casellas, que iniciaba entonces su tesis doctoral. En 1951 aún volví al valle de la Llosa y Martinet, para recolectar ‘Salix lapponum subsp. ceretanum’, un hallazgo importante para la flora andorrana y ceretana. En 1949, un equipo del Institut Botànic exploró a fondo la sierra del Cadí, pero Losa no pudo acompañarnos.”

A l’Herbari de Jaca, la col·lecció més important del món de flora pirenaica, que va crear el doctor Pere Montserrat, hi ha el Salix lapponum, el salze sedós que va recollir a les contrades frontereres entre Cerdanya i Andorra. A les comes i a les alçades, a les pastures andorranes, si el doctor Montserrat hagués viscut al neolític, en la seva mort se li hauria tingut record. Haurien plantat –i encara ho podríem fer nosaltres– un menhir, potser un cussol evocador de la seva gran feinada, de la seva alta contribució al coneixement de la serralada pirinenca, feinada que ens permet conèixer-la més i estimar-la. Que el tinguem ben present en les nostres excursions per les pastures i els cimals, on ell en certa manera ja hi reposa en pau.