Temps sense moral?

Copio de Josep Pla, de La vida amarga, textualment, el següent: “És un error total minimitzar el paper dels bufons en la política. En la història d’Europa, els bufons han tingut una transcendència incalculable. Una de les palanques de la influència més eficient és la bufoneria; l’adulació de l’home que fa gràcia al qui mana. Maquiavel no fou pas de la classe. Fou un cortesà pobre, esmolat, escriptor poderós i esvelt, disposat a moblar l’enteniment del príncep. Llogà els seus serveis a la Senyoria, com a secretari de segona classe!” Certament, els bufons i Maquiavel, visqueren, segons els historiadors, una època –tres o quatre segles– en què la moral s’havia esvaït. Avui, vivim una altra etapa històrica on la moral ja gairebé ningú sabem què és! O com deia El Roto, a El País, l’altre dia: ”¿Ética?, ¿Moral?, ¿Compasión?; Bah, objetos suntuarios!”

Em semblaria que en bona part, com al Renaixement, o com diu El Roto, malauradament la moral, l’ètica, la compassió, desapareixen com a valors perennes en les masses, i es refugien de manera real en sectors més o menys idealistes. Pèrdua d’humanisme, és clar, conseqüència inevitable de la desaparició en els sistemes educatius de disciplines que ensenyen a pensar personalment, lluny dels tòpics, dels llocs comuns, aliment habitual per a les grans masses. A tot Europa s’han esfumat la moral, l’ètica i la compassió? O han quedat, només, per compondre discursos a redós del cinisme i la hipocresia?

Temps difícil el nostre per resistir lliures dins d’una massa amorfa, dirigida, teledirigida i alumna predilecta de missatges tramesos de manera repetitiva, sense cap mena d’anàlisi personal i reflexiva per part del receptor. És el que es pretén: que no es pensi, no es pregunti, no es dubti.

Temps on els bufons no són els que riuen les gràcies dels que manen, sinó que ells s’han convertit, ara, en els que comanden. S’han transvestit, a la fi. Però no són ells, solament, els que creen el problema. No és el Beppe Grillo, ni Trump i altres i altres, el problema, caricatures malaltisses dels pitjors desitjos, sinó les masses descerebrades que els segueixen, els aplaudeixen, els adoren i els voten democràticament . Com es pot reconduir tot això? Jo no ho sé! I penso que els que encara creuen en la moral, l’ètica i la compassió, tampoc gaire. Fan equilibris, uns. Altres juguen a un fastigós cinisme. Uns tercers, tanquen, o tanquem, els ulls, interessats només en el que ens ateny més directament. Tot plegat ens condueix a un agnosticisme (no parlo de religió) total en la bondat, malgrat tot, de la persona humana.

Els bufons que avui manen només es poden explicar en un estudi de l’animal humà en la seva versió més salvatge i primitiva: la que només proposa l’odi i cap mena d’esperança.

Que, més o menys, el 48% dels americans donin suport a l’odi del seu president em fa concloure que possiblement sí que ens ha tocat viure un temps amoral.

Per altra part, m’horroritza que anem inoculant, altre cop, un vell verí que consisteix a pensar que “el mal només se’l pot combatre des del mal”, com manifesta Parker, el personatge creat per John Connolly.

També penso en Andorra, de la qual sempre he cregut que mai no hauria de ser temptada per l’engany, la submissió, el maneig, el cinisme o la hipocresia. Ni pel maniqueisme fàcil i superficial, ni per la utilització de la pretesa veritat objectiva, difícilment i totalment versemblant, ni per la defensa tancada de veritats subjectives, ben legítimes, tan creïbles com les dels altres, per tal de trobar entre tots la veritat objectiva si existeix.

Thomas Jefferson deia l’any 1801: “Tothom tindrà també en la seva ment el sagrat principi que si bé ha de prevaldre en tots els casos la voluntat de la majoria, aquesta voluntat ha de ser raonable per ser legítima; i que la minoria té els seus drets iguals, que les lleis iguals han de protegir, i que violar això seria opressió.”

No és que els temps passats fossin millors, absolutament parlant. El que és clar és que l’home (i la dona, perquè avui en dia s’han de citar els dos sexes ) pot niar tant la moral, l’ètica i la compassió com la immoralitat, la inhumanitat i la crueltat. Sempre, sempre és l’educació la que ha de fer triomfar aquelles contra aquestes. En tot temps, i a petita escala, com a laboratori, a Andor­ra ho hauríem de tenir clar, més enllà de declaracions.