La tribuna
Ja tenim acadèmia
L’organització dels professionals del cinema ja és una realitat
Divendres es presentava l’Acadèmia del Cinema del Principat d’Andorra (ACPA) en una gala que volia ser una reproducció de les que se celebren a Califòrnia, Madrid o Barcelona, catifa vermella inclosa. És un bon intent de professionals d’aquest sector per impulsar-ne l’activitat, tot –o precisament– per la petitesa de la producció, a escala de país.
Llegim a la crònica publicada al Diari que l’impulsor de l’entitat, el director i productor lleidatà Josep Pozo, establert a Andorra, xifra en 73 els cineastes inscrits, una quantitat gens menyspreable, sobretot per començar.
El cinema, com qualsevol altra art i manifestació cultural, és quelcom d’abast universal, per locals que siguin els continguts. En aquest camp, com en el literari, el localisme, si reuneix suficients valors recognoscibles, fonamentalment artístics, tard o d’hora acaba reconegut arreu.
A la vegada, la globalització va començar ben d’hora; en cert sentit, avançada a l’econòmica. Ja fa dècades, els festivals internacionals –ho diu qui va ser membre de l’staff d’un al llarg d’una dècada– van decidir acceptar i catalogar sota una bandera concreta coproduccions participades per capital de diverses nacionalitats.
Amb aquest criteri seria coherent acceptar com a andorranes pel·lícules rodades no importa on, amb participació de capital i, si pot ser, de professionals nacionals. I això permetria organitzar, si n’hi hagués prou, uns premis a l’estil dels Gaudí, i un acte de lliurament. Tot i que seria més viable un acte limitat a l’enumeració i reconeixement de les obres culminades en un any o temporada.
Seria bo, molt bo, que l’obertura econòmica portés productores cinematogràfiques potents a radicar-se en aquestes Valls, aprofitant els avantatges existents, com ja fan empreses d’altres sectors, alguna editorial inclosa. Si ens referim a algunes, especialment catalanes o espanyoles, però no únicament, potser el fre estaria en la temença a perdre les subvencions públiques. Però una vegada més, la coproducció –amb empreses televisives ja partícips en molts casos– potser salvaria aquest obstacle.
Però tornem a l’ACPA. Molts autors de productes culturals són clarament individualistes, com individual és la seva activitat, més que hagin de desenvolupar-la amb aportació imprescindible d’altres persones. I això significa situar-se als antípodes del corporativisme, amb una volguda separació dels col·legues. Recordem l’exemple de l’AEVA –associació d’escriptors– i de la seva situació de bon començament fins ara.
La nova entitat funcionarà en la mesura que els membres la facin anar. No tant pel prestigi artístic –que sempre ajuda i tots podem pensar automàticament en la plèiade d’actors i actrius exportats– com per la dedicació i activisme. Ajudaria sens dubte el reconeixement –per començar– de les institucions públiques i encara més un suport econòmic raonable.
Ben diferent pot semblar la viabilitat d’una acadèmia del cinema de la llengua catalana, com proposa amb tota la seva autoritat –auctoritas– la presidenta de la catalana i productora guardonada Isona Passola, present en la presentació de l’andorrana. La col·laboració entre professionals d’aquest àmbit cultural és absolutament desitjable, potser indiscutiblement útil.
La fusió en una entitat tot i que fos reconeguda permanentment a resguard dels canvis polítics són figues d’un altre paner. La referència a l’Institut Ramon Llull és la demostració aparent més clara de les dificultats.
Alguns poden recordar aquella ocurrència d’un líder polític del Principat veí, quan va llançar la peregrina idea que la Federació Andorrana de Futbol podria ser el vehicle per a la creació i l’aval internacional de la selecció catalana d’aquest esport, salvades totes les distàncies.
En definitiva, benvinguda l’ACPA. Que el seu impuls, eficiència i constància la portin a un èxit que seria també el d’una cinematografia nacional, amb tots els matisos esmentats i els que s’hi puguin afegir. No ho tindran gens fàcil.