La desconnexió de les màquines

“La societat moderna sembla una espècie d’immensa màquina autopropulsada. En comptes de tenir éssers humans al front d’aquesta màquina, cada individu és una peça més sense més opció que moure’s quan es mou la màquina.” Tenzin Gyatso (dalai-lama)

Com tants altres, el dia s’aixecava amb la meitat de la població, a tot córrer per arribar a l’hora al treball després d’haver deixat els fills, si en tenien, a la parada de l’autobús escolar. L’altra meitat, doncs ja feia anys que s’havia aconseguit l’estabilitat en la xifra d’aturats i treballadors actius, plàcidament pensant què fer per matar el temps, en llocs d’esbarjo diversos o centres comercials. No era aconsellable romancejar o passejar fora de les zones condicionades per a dites activitats. I això que la ciutat estava atapeïda de càmeres de transmissió d’imatges per seguretat, però ni uns ni altres podien a l’encop imaginar-se el caòtic daltabaix que esdevindria a mig matí d’aquella diada.

Si haguessin subsistit els sindicats, amb un xic de sorna s’hauria dit que era una vaga maquinal molt ben coordinada i portada a cap. Presentment, aquestes organitzacions ja no existien ni es recordaven.

Sense gaires visibles conseqüències, els últims vint anys s’havien viscut les incidències d’alguna petita tempesta geomagnètica, tanmateix, des de feia mesos es temia per l’arribada d’una de grans proporcions. Les persones, com bons animals de costum que som, mandataris, enginyers, científics… mantenien llurs arrogàncies progressistes als extrems, i els reptes a l’ordre de la natura, prosseguint de la mateixa manera, amb les disconformitats de criteris que ja et feien abaltir, per tantes empallegaments de perepunyetes, però a tostemps, tothom creient que no hi hauria elements externs, que poguessin fer tentinejar els darrers avenços ni tampoc la finalitat per la qual havien estat creats, i de cop i volta, tot se’n va anar en orris. Novament ens havien enxampat amb els pixats al ventre.

Recalat amb una velocitat de fase, de resultes del fenomen que s’espargi amb una lluïssor ben peculiar, van volatilitzar-se la majoria dels enginys de l’art de la ciència automatitzada. Els satèl·lits de comunicació, xarxes elèctriques, equips electrònics, tot es va fondre. Els aparells d’ones de control distant via senyal infraroig o de ràdio, igualment. Ben poques coses funcionaven i de moment, amb un pressentiment de desassossec pels possibles danys que també podia haver originat sobre el clima.

Tals adversitats feren redescobrir que part de la nostra sapiència, posada a la pràctica, era més fruit de la supèrbia que de l’efectivitat, demostrant-se la ineficàcia d’alguns dels progressos per la radicalització dels mateixos.

Màquines i elements, momentàniament estaven moribunds, fins quan? I l’esgavell succeïa a l’inici de l’absolut domini de la robotització i d’uns sistemes, automàticament controlats per llurs propis funcionaments. Què podíem fer? Un bloqueig generalitzat en l’era que a la societat ja no s’ensenyava l’ús de l’escriptura, càlcul mental, manualitats essencials que mai havien perjudicat ningú. Tot ho feien les màquines.

També d’una o d’altra manera s’havia deixat de banda els gats vells de bon ull clínic. Professionals de nobles oficis vocacionals, coaccionats a allunyar-se dels seus principis per la folla dèria dels temps renovats.

Amb tanta innovació, només amb resultats coneguts per ments de predomini de les proba­bilitats, ara, a quin enginy caldria endollar-n’hi d’altres, per esclarir qualsevol contratemps en les seves funcions? Idèntic enfarfoll hi hauria per les deteccions de malalties, diagnòstics i remeis de les persones. Ens trobàvem en un cul-de-sac.

El servei automobilístic, inservible. Els cotxes amb tracció de combustible líquid es guardaven de record al museu amb molt altre passat. Les àrees de mercadeig romandrien tancades per estar també inoperatives, i hauríem d’esbotzar portes o finestres per poder entrar a les nostres llars, vist que l’única clau mestra de tot i per a tot: el mòbil, no rutllava.

Qualque governant hauria de prendre decisions rapidíssimes per resoldre els infortunis, abans que la indignació esvalotes més els temors de la multitud en el transcurs del proveïment alimentari, fent-se més greu la situació en no poder disposar de diner en efectiu, abolit aquest, en alguns països europeus amb el pretext d’aconseguir amb determinada mesura, posar termini a la lluita contra les extorsions, el terrorisme, la corrupció i les potingues en pols o en píndoles. Mesura estèril i que desoladament, únicament fou per tenir l’absolut control de la resta de la societat que no calia vigilar.

Arran del trasbals, forçosament es faria indispensable una llarga assentada de l’stablish­ment per reorientar les imposicions a la construcció d’un sofisticat futur, que en cinc segons va demostrar ser el mateix que el d’un poble d’aborígens feliçment perdut en un racó salvàtic a les anques del món.