Les conflictives ràdios andorranes, patrimoni de la humanitat?

Llegia al diari BonDia de data 13 dels corrents un article signant pel Sr. Claude Benet, on l’autor suggereix que la Unesco declari Ràdio Andorra i a Andorradio –després Radio des Vallées i més tard Sud Radio– Patrimoni de la Humanitat. Patrimoni de la Humanitat pot ser sí, però en tot cas no pot ser mai patrimoni d’Andorra. En la primera lectura vaig dubtar si l’escrit obeïa a una opinió real de l’articulista o si es tractava d’una burla sobre uns fets històrics que varen succeir amb una durada de més de trenta anys (el temps teòric d’una generació) en el curs de la popularment anomenada “guerra de les ràdios”.

Em sembla una ironia postular com a Patrimoni de la Humanitat uns estris radiofònics que contràriament al que afirma l’articulista no suposaren cap aportació ni econòmica ni cultural ni social a Andorra, sinó totalment a l’inrevés. Aquella generació d’andorrans vam viure en la nostra pròpia pell –o millor vàrem patir– un conflicte que suposa la més greu i llarga crisi institucional en la història del Coprincipat. Fou l’enfrontament dels dos Coprínceps; el Consell General enfrontat amb cada un dels Coprínceps; els dos governs veïns fent costat a la posició en el conflicte de cadascun dels Coprínceps; per tant ambdós, independentment, enfrontats al Consell General.

No n’hi havia prou amb la crisi institucional, sinó que calia, com a mesura de pressió, una crisi social i econòmica. Aquella crisi va portar tot un seguit d’accions molt dures, com ara el tancament per part dels espanyols de la frontera durant tot un any i les restriccions a la frontera francesa pels seus nacionals, que havien de satisfer un pagament si accedien a les Valls; agressió a la dignitat nacional en retenir a la frontera del Pas de la Casa la delegació del Consell General, presidida pel síndic Cairat, al seu retorn d’assistir oficialment als funerals del Copríncep René Coty. El govern francès no reconeixia el passaport andorrà. Si es volia o s’havia de viatjar a França o transitar per llur territori els andorrans havíem d’obtenir o bé la carte d’identité francesa o el passaport francès, eufemísticament anomenat “de protecció”; documents que lliurava la Prefectura dels Pirineus Orientals. I fins i tot no hi va mancar un atemptat personal amb explosius a l’apartament d’un periodista d’Andorradio, després Radio des Vallées i més tard Sud Radio.

Ha d’entendre l’articulista (i ho escric des del més absolut respecte) que alguns andorrans que vam patir les conseqüències del conflicte, no estem gens d’acord amb el seu suggeriment. Ni acceptar el catàleg d’avantatges, com la difusió de la cultura i el nom d’Andorra arreu del món. I menys encara la de la seva contribució al benestar ciutadà en facilitar que poguéssim escoltar música i els intervius a les estrelles mundials de moda. Aquesta, em sembla una frivolitat a la qual realment hauríem gustosament renunciat.

La meva opinió és que no va ser, com afirma el Sr. Benet, un desencert el tancament definitiu l’any 1981, per ordre dels dos batlles i a petició del Consell General, de les dues emissores, sinó un encert total. Una mesura de dignitat nacional. I en diré encara més. Una acceptació de la proposta suggerida en l’esmentat article per qualsevulla autoritat nacional seria, al meu entendre, una befa a la memòria històrica.