Puntal i ànima

El dia 1 de desembre del 2016, fa dos mesos i mig només, Pere Verdaguer rebia un homenatge de la Universitat de Perpinyà, una jornada en forma de seminari organitzada plegats per l’Institut Franco-Català Transfronterer i l’Institut d’Estudis Catalans. Hi van intervenir en sentida glossa i dissertació per tal d’apropar-nos la seva personalitat: Miquela Valls, L’home i l’obra; Bernat Rieu, El cronista a L’In­dé­pen­dant; Martine Berthelot, Els mèto­des de català, el gramàtic; Maria Grau, El temps del GREC; Teresa Dalmau, En Pere Verdaguer d’Illa; Míriam Almarcha París, La tendresa del contaire; Maurici Thibault, Records de joventut i família; Joan Peytaví Deixona, El filòleg; Joan Becat, El professor d’Estudis Catalans a la universitat; Alà Baylac Ferrer, El novel·lista de ciència-ficció; Coleta Planas, Poeta de Poquemes: Cabells del temps i Teresa Cabré, Verdaguer i l’IEC. Amb aquestes aportacions, ja ens podem fer cabal del recorregut fet i de les fites plantades pel Pere Verdaguer a la Catalunya del Nord, terra on va arribar de minyó, quan tenia 10 anys, el 1939, any que va marcar la vida de tantes famílies catalanes que, esquinçades, emprengueren l’exili i, valentes, de la vida esqueixada, van plantar-ne esqueixos i van posar noves arrels. Les del Pere Verdaguer eren ben assonades a Guèlim, a tocar de l’estany de Banyoles i van enfonsar-se de nou de primer a Illa i després i per molts anys a Perpinyà, on fruitaren família i on el dia 1 de febrer ha traspassat, als 88 anys. En l’homenatge del desembre a Perpi-nyà, li fou lliurada una placa que diu: “en agraïment al puntal i ànima de la llengua i dels estudis catalans a Catalunya Nord”. Ens hi afegim, ens hi lliguem de cor, a aquestes paraules. Puntal i ànima que fou Pere Verdaguer i que perviurà en viu record.

Les mostres de condol expressades pel seu traspàs, aquí transcrites, ens diuen de la seva constant i efectiva tasca: “Els Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà, l’IFCT, el grup de recerca en Estudis Catalans, els ense-nyants, estudiants i usuaris de la Casa dels Països Catalans s’associen al dolor de tots els familiars, amics i coneixences de Pere Verdaguer que ens deixa després de dedicar la seua vida a la llengua catalana i al seu ensenyament. El recordem com a puntal dels Estudis Catalans a la Universitat, com a professor i investigador indefectible i incansable.” / “La Universitat Catalana d’Estiu us prega un record per al seu fundador i responsable durant molts anys, que com a mestre, professor universitari, escriptor i intel·lectual treballà incansablement i generosa pels Països Catalans.” / “ILLE-SUR-TÊT. Willy BURGHOFFER, maire; le conseil municipal et l’ensemble de la population ont le regret de faire part du décès de Pere VERDAGUER I JUANOLA, écrivain, citoyen d'honneur de la ville.”/ “La présidente Hermeline MALHERBE, les élus de l’assemblée départementale ont appris avec émotion la disparition de Pere VERDAGUER, écrivain, Creu de Sant Jordi, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, membre fondateur et président d'honneur de l’APLEC, membre fondateur de l’Universitat Catalana d'Estiu.” / “L’APLEC lamenta la defunció del seu president d’honor Pere VERDAGUER, ardent defensor de la llengua catalana i promotor del seu ensenyament.”/ “La delegació de l’Institut d’Estudis Catalans de Perpinyà us fa saber la defunció de Pere VERDAGUER i JUANOLA, membre de la secció Filològica, des del juny 1993.”/ “La revista Terra Nostra té el dolor de comunicar-vos la mort de Pere VERDAGUER, amic i col·laborador de sempre.”

daguer va ser bon amic i col·laborador d’Esteve Albert, sobretot en la divulgació de les seves accions culturals començades en saltar d’Andorra cap al Rosselló l’any 1958, que Verdaguer feia públiques a les seves cròniques en català a la premsa. El vam anar a visitar a Perpinyà amb el recordat Manuel Anglada, just després de la mort de l’Esteve Albert i vam poder gaudir de les explicacions “dels passos meteòrics de l’Albert” en aquelles terres i a casa mateix del Pere Verdaguer, ben ressenyades per ell en l’article d’homenatge publicat a Revista de Catalunya l’any 1999: “Esteve Albert i el desvetllament de la Catalunya del Nord”. I hi vam ser per darrer cop, a casa seva, el 2014, amb la Sofia Garçon, en llarga sobretaula, tot enfilant el Centenari del naixement de l’Albert. Ens contà les visites a deshora, a mitjanit, de l’editor Josep Maria de Casacuberta i de l’Albert, i el sopar que a corre-cuita i sortint del llit, els feia la dona del Pere, la Ginette Bernard, a qui des d’aquí fem arribar les mostres de condol de tants amics i admiradors del Pere, a qui ja enyorem i trobarem a faltar el proper estiu a la UCE a Prada. Gràcies, Ginette, pel vostre càlid acolliment i una abraçada a la Mireia i al Miquel, als néts Nina, Anna, Pol i Guillem i al besnét Leandro i famílies Deixonne, Bise, Sargatal i Labrosse. El recordarem sempre.