La síndrome de Diògenes

Recentment ha saltat als mitjans de comunicació que a Alacant (País Valencià) havien mort tres membres d’una mateixa família –el matrimoni i una filla– colgades i ofegades de quilos de roba que emmagatzemaven a casa seva i que els havia caigut al damunt. Un quart membre de la família va descobrir la desgràcia. Pel que sembla, es dedicaven a comerciar roba de segona mà i en tenien molta en estanteries que omplien tota la casa i que, com ja hem avançat, els va caure a sobre. D’això, de guardar coses compulsivament, se’n diu síndrome de Diògenes.

El primer estudi d’aquest patró de comportament, de conducta, és dels anys 60 del segle XX, que és quan es va nomenar síndrome de Diògenes en referència a Diògenes de Sinop, un filòsof grec que va adoptar i promulgar fins a l’extrem els ideals de privació i independència de les necessitats materials. Per uns altres ha passat a la història com un menyspreador de la cultura i va influir més per la seva manera de viure que no pas pels seus ensenyaments filosòfics. Els antics explicaven tota mena d’anècdotes sobre Diògenes, la més coneguda de les quals diu que vivia dins un tonell.

Tornem al principi del tema que ens ocupa avui en aquestes pàgines. Segons uns altres, la síndrome de Diògenes és un trastorn del comportament que normalment afecta persones d’edat avançada i que viuen soles. Les característiques principals són l’abandonament personal i també social total i, en cas de malaltia, en un aïllament voluntari absolut. Rebutgen qualsevol intent d’intervenció encara que vingui de l’entorn familiar. A vegades degut al caràcter poc comunicatiu, desagradable, i a voltes violent, els familiars, amics o veïns es van distanciant de mica en mica fins que arriba el punt que no es fan amb ningú.

Són persones que acumulen coses inútils com ara la brossa, per exemple, o andròmines que no tenen cap utilitat i que s’abandonen absolutament pel que fa a la higiene personal: no es banyen, no es canvien de roba, ni es pentinen. Només surten per anar a comprar alguna cosa per menjar. El mínim necessari i imprescindible. En definitiva, en molts casos és la solitud el principal factor que desencadena aquest trastorn. Com aquell cas d’un home que al quedar vidu es va recloure a casa seva i no treia ni el gos que bordava i bordava i no li comprava ni el menjar. Alguns veïns se li queixaven però només rebien insults i retrets. Fins que algun familiar que l’anava a veure molt de tard en tard se’n devia apiadar i el va ingressar en una residència.

En alguns casos els veïns en sentir olors desagradables que surten de la casa d’algú que viu sol avisen els familiars –si els coneixen– o fins i tot a la guàrdia municipal. Quantes vegades aquella olor era la descomposició del cos de la persona que havia mort absolutament sola ves a saber quan? I en entrar a la casa a part del difunt s’han trobat davant d’un espectacle dantesc ple d’immundícia. No vulgueu saber el que s’hi pot trobar dins d’un pis del qui pateix la síndrome.

S’han donat casos extrems de persones que viuen en la indigència –aparent– perquè un cop s’ha pogut intervenir per defunció o acció no volguda per l’afectat s’han trobat amb la sorpresa que tenia molts diners guardats. El cas és que creuen trobar-se en una situació de pobresa extrema i per aquest motiu estalvien el màxim possible, sense que això els doni cap seguretat. Recordo ara una pidolaire de Barcelona que quan va morir se li van descobrir molts diners acumulats. Ningú ho hauria dit. Ara la viva imatge de la indigència.

Aquests comportaments se solen trobar en persones d’edat avançada que se senten soles, especialment en els casos que se’ls ha mort un cònjuge o un familiar molt proper. Per això es recomana vigilar els familiars grans que viuen sols, especialment si s’ha observat algun factor de risc, un comportament esquerp, un aïllament voluntari. Visitar-los amb certa freqüència, fer que no se sentin sols, procurar fer-los sortir de casa, que tinguin la casa endreçada i cuidar la higiene personal. Un animal –un gat o un gos– poden ser un motiu d’atenció que els motivi i els distregui.

Els familiars en primer lloc han d’evitar que algun parent que visqui sol corri el risc de caure en la síndrome de Diògenes i la millor manera és que aquella persona –generalment homes– tingui relació amb algú que hi convisqui o en tot cas que es relacioni amb algú, que surti, que cuidi la higiene personal.

Ja diuen que cada casa és un món, i més quan algú viu sol i ningú el va a veure. És tan trist ser víctima de la síndrome de Diògenes.