Les ressonàncies d'Andorra

Dilluns 13 de febrer del 2017, el Diari d’Andorra va dedicar un titular de primera plana, el primer article i l’editorial, a la radiologia liberal d’Andorra. L’objecte de tanta atenció són els estudis d’imatge per ressonància magnètica (IRM) i el seu impacte en el dèficit i l’organització del sistema sanitari andorrà, però també una acusació infundada contra la meva persona, encoberta sota la perífrasi de gent amb “noms i cognoms”, com diem a Andorra “tirant la pedra i amagant la mà” i que motiva la meva resposta.

Per començar, desitjo corregir nombrosos punts inexactes de l’article. El requisitori comença en el titular: “el triple de ressonàncies que a Europa”, basat en “estadístiques de la CASS”, encara que la CASS no hagi publicat mai estadístiques oficials al respecte. Les dades publicades per l’OCDE del nombre d’estudis per 1.000 habitants per any (unitat de referència en publicacions internacionals) pel 2014 sobre els EUA. (109,5), França (95,5), Luxemburg (83,1, estimació basada únicament en equips hospitalaris, i per tant com a límit inferior), Islàndia (81,1) i Espanya (75,8, amb possiblement el mateix error d’estimació) són comparables a les xifres que ens ha proporcionat el ministeri de Salut per Andorra (8.289 estudis el 2014, és a dir uns 107,7/1.000 hab.). Per arribar a la diferència citada d’un múltiple de 3, cal comparar-nos amb Letònia (37,9), Eslovènia (36,9), Lituània (36,6) o Hongria (35,9): segurament també compten en la mitjana Europea (68,7 calculada a partir de les dades OCDE) però no crec que siguin la referència als quals ens hem de comparar. Entre altres errors destaquen que: el Col·legi de Metges, que he contactat, no ha estat sol·licitat formalment per participar en una racionalització dels estudis; un estudi d’IRM no és una de les proves mèdiques més cares, sí que ho és entre les proves radiològiques, però sovint estalvia altres proves encara més cares i amb més risc (biòpsies, cateterismes, artroscòpies, laparoscòpies, videocàpsules...). La cirereta sobre el pastís està, com sempre, al bell mig, a la vista de tothom, ja que en la fotografia que il·lustra l’article, s’afirma que és d’un “aparell d’IRM de l’hospital”, quan en realitat es tracta del TAC de l’hospital i contradiu al mateix temps l’article, que precisa que, d’acord amb la situació real, no hi ha aparell d’IRM a l’hospital. Aquesta és la prova última del poc coneixement de la sanitat i la radiologia i acaba de desacreditar l’argumentació. Sembla que el torb de la postveritat (post-truth) comença a travessar la frontera i baixa de les muntanyes per escombrar tot el que troba davant.

Aquestes proves refutables preparen el requisitori de l’acusació en l’editorial, basat en el fet que el servei de ressonància magnètica, proveït pels radiòlegs liberals al país no està a l’altura dels mitjans dedicats i les expectatives associades. Primer oposen, en una visió caricaturalment maniquea, el servei “públic” al servei “privat”, quan la realitat, dictada pel “model francès”, és més complexa i encara cal conèixer-la abans de pretendre criticar-la. El metge liberal, un terme que prefereixo, exerceix en el sentit “francès” sota el marc precís, reglamentari i tarifari, establert pel conveni amb una entitat pública, la Seguretat Social de vocació “universal” (és a dir de cobertura sanitària a un màxim de la població), amb la llibertat de gestionar els seus recursos i activitat. El primer greuge comparatiu entre els dos es refereix a l’absència d’obertura el cap de setmana, que pot satisfer dos demandes: la realització d’estudis urgents o la reducció de llistes d’espera. En el primer cas, el TAC és suficient per cobrir totes les necessitats d’urgències i àmpliament utilitzat, fins i tot en centres amb aparells d’IRM disponibles (als EUA és la pràctica majoritària i és el cas de centres públics de Barcelona). En un context de reducció de la despesa, aquesta mesura sense benefici notable en qualitat assistencial i amb un sobrecost inherent, seria contraproduent. L’altre objectiu de l’obertura els caps de setmana és reduir llistes d’espera, i en aquest cas... ja ho hem fet! En particular de febrer a abril de l’any passat, per absorbir un important increment de l’activitat durant aquest període, que hauria implicat llistes d’espera de vàries setmanes, potser mesos. Sentim la decepció pels periodistes, un cop més contradits pels fets i les dades. L’editorial també deixa entendre que els radiòlegs liberals aprofitem la renda de la utilització de les màquines en absència d’opció pública disponible, quan la realitat és el contrari. Hem proposat sempre la millor tecnologia IRM clínica al país: des de la primera instal·lació el 1996, quan encara era una tecnologia emergent, reservada a centres de grans aglomeracions de població i, per alguns, de futur incert en aquest país, he canviat i actualitzat l’aparell cada 7 anys de mitjana. Contràriament al que es diu, això ens ha permès estar al nivell o per sobre de centres estrangers considerats de referència al país: tenim actualment un equipament IRM més recent que el millor de la Clínica Teknon. Aquest calendari de renovació és superposable a la quasi obligació de canviar els equipaments a França després de 7 anys d’instal·lació, per tant hem estat al nivell d’un dels sistemes de salut més elogiats mundialment i sense altra obligació que la d’oferir la millor qualitat als nostres pacients. Sense comptar que, històricament i de forma pràcticament única al món, certes tarifes de TAC a Andorra són superiors o similars a les de l’IRM. Finalment, una anàlisi curosa de les dades prèviament citades de l’OCDE, demostra l’origen de la suposada “sobreprescripció” d’estudis d’IRM, aquesta malaltia genètica, incurable i terminal per la salut de la CASS diagnosticada brillantment en l’editorial: als països dos terços per sota del nostre volum d’estudis d’IRM, es fan fins a 4 TAC per cada IRM, quan a Andorra per cada IRM es fa 1 TAC, segons les memòries d’activitat del SAAS i contra 1,5 a 2,5 pels països amb el nostre nivell de prescripció d’IRM. Globalment tots fem el mateix nombre d’estudis per habitant però, tota baixa d’estudis d’IRM, es compensa per més TAC, tot i que l’IRM no comporta irradiació i té un rendiment diagnòstic superior en certes indicacions. Per tant, la cura miracle de l’editorialista, de reduir una despesa en estudis IRM segons ell innecessària, casi abusiva, portaria, a matar el pacient i el sistema, el primer literalment i el segon pel sobrecost de transformar els estudis d’IRM en TAC vist les tarifes andorranes.

Amb aquesta refutació no vull tancar el debat de la reforma sanitària, ara mateix indispensable i que fa massa que tarda, però no es pot deixar intoxicar el debat d’una manera tan grollera i maldestra que portaria a continuar aplicant falses solucions i degradant el sistema encara més.

Finalment, l’acusat d’aquest requisitori, construït sobre fonaments fràgils i arribant a conclusions en contradicció amb la realitat, fins i tot amb les mateixes tesis dels vostres articles, no sembla ser un altre que un servidor, vist les referències a “realitats del passat” i gent amb “noms i cognoms“. Si no, us invito a contradir-me i citar els altres responsables, aquells que en una realitat “passada“ van fer l’aposta d’instal·lar un aparell modern que començava a revolucionar la medicina i que ara permet explorar tot el cos humà, de dalt a baix literalment i amb resolucions microscòpiques, tot sense ni tan sols tocar el pacient. Ben mirat, potser sí que parleu d’algú altre, perquè si tant temor genero al meu voltant no s’hauria pressupostat la instal·lació d’un altre aparell d’IRM a l’hospital el 2009 com va anunciar el mateix diari (edició del 09/12/2009), poc després de la nostra segona actualització i tampoc s’haurien retallat les tarifes dels estudis IRM unilateralment de 22% fa poc més de 3 anys, passant a quasi la meitat del preu pel mateix estudi a França donant un servei equivalent: almenys reconec que hi ha certa constància al nostre país per buscar una oferta de low-cost. Em sorprèn el menyspreu que mostren els articles, a través d’aquestes publicacions, envers el servei que jo mateix i el meu equip de metges, tècnics i secretàries al Centre Mèdic d’Especialitats oferim al país, avalat pel fet que cada cop més venen pacients de fora les nostres fronteres, i parlo de més lluny que dels nostres veïns de les valls del Segre que ens fan confiança des de fa temps: potser troben una qualitat i una excel·lència que no sabeu o no voleu valorar. Això sí que és una llàstima.

*Jordi Farràs Forné és doctor