De Sant Julià al Pas de la Casa

A vegades sembla que el mal d’ull, la mala ratxa, afecta indrets o poblacions en concret. Si féssim un seguiment de les vegades que Sant Julià de Lòria surt a les notícies per motius d’afectacions negatives relacionades amb la parròquia, veuríem que mereix un lloc destacat entre les altres poblacions del país. Curiosament, l’altre indret amb més notícies de mal caire, és a l’altra punta de país, allà al Pas de la Casa, on a l’hivern, mentre dura la temporada d’esquí, les esverades fora mida del jovent arribat per a passar uns dies de vacances, produeixen escenes i conflictes desagradables i un embrutiment de la imatge i de la vida diària de la gent que viu tot l’any al Pas de la Casa. És una realitat palpable i de mal encarar, de difícil solució, a no ser que s’apliqui no deixar passar ni una sortida de to, ni cap alteració pública, ni cap baralla protagonitzada per jovent que porta una gran càrrega d’alcohol a sobre. La tolerància zero, en llenguatge actual, aplicada per la policia, donaria resultats incerts, però ajudaria de mica en mica a canviar els hàbits i desacostumar què arribessin al Pas de la Casa turistes que amb l’excusa de la neu, de venir a esquiar, se salten totes les barreres que contenen la normalitat i el respecte envers la resta de ciutadans.

A Sant Julià de Lòria, la cosa va per un altre cantó. Ja voldrien els lauredians veure com arriben autocars carregats de turistes a passar una setmana a la seva par­ròquia, però la trista realitat és que la gran majoria dels cotxes i autocars que entren per la frontera de riu Runer, passen de llarg i enfilen Valira amunt, sense ni tenir la intenció de parar a la primera població que troben. I és ben trist, perquè en les èpoques en què s’anava a peu o a muntura, Sant Julià de Lòria era parada obligada i els seus comerços acollien com uns braços oberts traginers i passavolants. Uns passavolants que en aquelles èpoques, d’ara fa més de cent anys, passaven, sí, però s’aturaven i encalmats i amb un tarannà assossegat, s’unien una estona llarga o unes hores a laurèdia. Avui en dia, els passavolants realment passen rabents i Sant Julià veu com el batec comercial de la vila, que havia estat vigorós, minva i s’afebleix, amb perill d’arribar a estroncar-se del tot, com una deu d’aigua que s’asseca. És trist, tornem-ho a dir, però és així. I dol al cor, recordar i veure aquell “Esteu en terra andorrana”, “Benvinguts. Unió Pro-turisme de Laurèdia” i pensar que la realitat a vegades és cega i sorda, per més bona voluntat que hom posi a l’hora de presentar-se.

De Sant Julià al Pas de la Casa, les dues portes d’entrada al Principat, hi ha tot un país que ha crescut en cinquanta anys d’una manera extraordinària, assolint al mig de la serralada pirinenca unes fites econòmiques i socials impensables, singulars, irrepetibles. Observar com Sant Julià de Lòria, fa tot el que pot i malda per reeixir, per treure el cap, amb resultats poc afalagadors, ha de portar als seus cònsols i consellers de comú a una reflexió profunda i acurada, que faci tabula rasa i comenci a escriure de nou la història de Sant Julià amb bona lletra i ben entenedora. La detenció dels cònsols Gil i Torrentallé, que van manar en l’anterior equip comunal, per ús indegut de diners públics, s’afegeix a l’equivocada línia d’inversions i activitats a la Rabassa, amb el desafortunat invent de Naturlandia. Si hi sumem la intenció de l’actual equip de govern, de llençar molts centenars de milers d’euros directament a la Valira, en voler fomentar la pràctica del ràfting, la urgència de seure i reflexionar, és encara més evident i necessària. Si en el conjunt de la societat andorrana ja és imprescindible mirar de canviar tarannàs i maneres de fer, en el cas de Sant Julià de Lòria és imperatiu. Esperem que la dissort doni pas a noves realitats, més assenyades i aquell punt de serietat i de solidesa que, en reforç de la seva identitat, Sant Julià mereix.