Els nens volen programar

Crec que als escolars, des d’edats molt primerenques, és fàcil apropar-los a les capes superiors i més profundes del que succeeix dins dels equips programables. Vivim en un món (els nens ja hi han nascut) on tot, cada vegada més, es basa en programes informàtics. Tot està programat o bé és programable. Només ens hem de fixar en els cotxes, cada vegada més automatitzats: s’encenen els llums en entrar al túnel i s’apaguen en sortir, el neteja parabrises s’activa automàticament quan plou, podem fixar la velocitat de creuer, alguns aparquen sols, etcètera.

El que cal és que els infants, des de petits, vegin que els ordinadors no són màquines que venen de fàbrica i només els podem utilitzar per a allò que està previst, sinó que els han de veure com a eines que poden ser manipulades (més ben dit, programades) de tal manera que són flexibles i obertes a la nostra creativitat. Cal que s’adonin que per modificar el seu comportament i aconseguir que facin el que nosaltres volem que facin només cal saber programar. I una altra cosa encara més important, se’ls ha de fer veure que programar és fàcil i més si se’ls inicia en aquest món des de petits. Avui en dia tenim la sort que hi ha llenguatges de molt alt nivell que són molt visuals i intuïtius. Podríem dir que programar amb aquests llenguatges es redueix a muntar un puzle. I si tenim en compte que des de ben petits els infants fan puzles, doncs també poden programar.

Ara bé, per preparar-los per al món de la programació cal preveure una altra forma de procedir a l’hora de plantejar i resoldre els problemes. Es tracta d’apropar els infants a l’anomenat Computational thinking (pensament computacional). Es tracta d’un concepte vital en l’aprenentatge de la ciència, l’enginyeria, la tecnologia, les matemàtiques i, per què no, per a altres disciplines: escriure una novel·la (a partir d’una hipòtesi principal, plantejar l’argumentar, fer un primer esquema i anar refinant el treball), debatre una idea (buscar arguments en pro i en contra, argumentar el discurs, rebatre..).

Segons Jeanette Wing, el pensament computacional l’hem de veure com “els processos de pensament implicats en la formulació de problemes i representació de les seves solucions, de tal manera que aquestes solucions puguin ser executades per un agent de processament de la informació (persona, ordinador o combinació de persona-ordinador)”. Una habilitat que l’autora posa al nivell de la lectura, l’escriptura o l’aritmètica, i que serà utilitzada per tothom a mitjan segle XXI. També podem expressar el pensament computacional mitjançant una fórmula: Pensament computacional = Pensament crític + poder de la computació, ja que quan una persona utilitza el pensament computacional pensa críticament: té un objectiu clar; qüestiona de forma constructiva els diferents punts de vista de la informació i s’expressa de forma clara, exacta i precisa.

Hi ha altres definicions més operatives i més properes al món de l’educació. En qualsevol cas, penso que una bona manera d’apropar-los a aquesta lògica, abans de fer-se grans, podria ser aprendre a programar jugant, que els alumnes creïn els seus propis videojocs i per què no les seves pròpies aplicacions. Són els mateixos nens que ens ho demanaran (potser alguns ja ho demanen) i són ells els primers a adonar-se que el més interessant és poder arribar a fer els seus propis jocs i les seves pròpies aplicacions. En una paraula, ens demanaran que volen ser creadors.

Per això, crec que és un error continuar ensenyant a utilitzar aplicacions a l’escola. Ells, com nadius digitals que són, ho aprenen de forma autònoma i són usuaris TIC en nàixer. El que cal fer és preparar-los perquè siguin creadors TIC.

En aquesta línia la Universitat d’Andorra ha cregut oportú introduir una assignatura optativa sobre pensament computacional adreçada bàsicament al estudiants del bàtxelor en ciències de l’educació, tot i que està oberta a altres disciplines. Crec que en un futur (per no dir present) el que diferenciarà un títol de magisteri d’un altre serà el nivell d’anglès dels titulats per poder vehicular en aquesta llengua (imprescindible a molt curt termini) i un coneixement, com a mínim bàsic, sobre pensament computacional (imprescindible a mitjà termini). Cal tenir en compte que els mestres d’avui són la clau per a l’èxit de la propera generació i, per això, han de tenir la confiança, el coneixement, les habilitats i recursos per treballar el pensament computacional.

Com a Universitat creiem que aportem el nostre gra de sorra en la innovació en aquest camp i ara només cal esperar que Andor­ra com a país es plantegi, a curt termini, el repte d’oferir als nens la possibilitat d’introduir-se en la programació mitjançant la introducció del pensament computacional dins del seu currículum des de les primeres etapes educatives. Un punt a favor ja el tenim, ja que els futurs professionals de l’educació ja surten formats en aquest camp.

*Florenci Pla Altisent, Professor de l’assignatura de pensament computacional a la Universitat d’Andorra