Incoherència diplomàtica

L’anunci del tancament del consolat de França és una pèssima notícia des de més d’un punt de vista, a més del que sembla una absoluta incoherència diplomàtica de les autoritats de l’Estat veí del nord. Cada ambaixador o ambaixadora gal, a l’arribada i al discurs de la festa del 14 juillet, sempre han inclòs dos arguments: la bona relació i suport a Andorra, entre d’altres aspectes en les negociacions amb la Unió Europea i la reclamació de més presència de tota mena, però sobretot econòmica i financera, d’institucions i empreses del seu país aquí.

Tancar el consolat sembla, d’entrada, absolutament contrari a l’equilibri entre les presències i influències dels dos grans veïns, que ja reclamava Fiter i Rossell al Manual Digest i que encara procura mantenir el nostre Govern en aspectes com ara la tria dels canals de televisió disponibles via Telecom, a la TDT i als packs de pagament suplementari.

Tot i la realitat innegable de la pèrdua de pes de França i de la francofonia a la nostra societat, aquest tancament és el reconeixement d’un fracàs flagrant i els primers afectats directes són els residents francesos, una comunitat que ha passat a ser la quarta en nombre, però que es manté estable en uns cinc mil, i hom intueix que en gran nombre acumulen ja una llarga estada en anys. Haver de desplaçar-se a Barcelona o a Madrid per a un tràmit tan imprescindible com renovar el passaport, entre tants més, constitueix un greu càstig, incompatible amb tantes declaracions oficials com les esmentades, i amb les iniciatives de promoció cultural de la legació diplomàtica.

Fins a cert punt, però, no hauria de ser tan sorprenent la decisió del ministeri d’Exteriors que l’ha presa. El Quai d’Orsay, com es coneix en els nostres cercles polítics per la seva adreça postal, ja es va oposar frontalment a la Constitució del 1993. Fins aleshores era el representant polític dels andorrans a l’exterior. Només l’actuació contundent de l’Elisi, instància superior, en el segon septenni del president François Mitterrand, ho va fer possible, juntament amb la no menys decidida del Copríncep episcopal del moment, amb suport vaticà. De testimonis d’aquesta resistència no n’han faltat, entre d’altres de l’excap de Govern Òscar Ribas o del mateix arquebisbe Martí Alanis, publicats en aquest mateix Diari.

El tancament esmentat afecta també –més aviat, amenaça d’afectar– el nostre sistema institucional i, indirectament, l’educatiu, en tant que podria indicar l’inici d’un abandonament més general d’Andorra per França. El Copríncep Nicolas Sarkozy ja va fer efectiva aquesta amenaça si els canvis de la legislació nacional, que ja s’havien iniciat i avançaven, no eren suficients per treure’ns de la llista de paradisos fiscals.

Àlvar Valls concloïa en la seva columna de la setmana passada que Andorra es convertiria en una província espanyola, més que per la potencial desaparició del cap d’Estat francès per voluntat pròpia, per la del Copríncep-bisbe, una figura insòlita i incompatible amb la voluntat diverses vegades manifestada pels darrers Papes, en el sentit de trobar imprescindible l’assumpció de càrrecs institucionals, polítics, per part de religiosos.

Les pressions, en el mateix debat constitucional, perquè el Coprincipat de la Seu passés al rei d’Espanya són ben conegudes, tot i el desmentiment al qual es va veure obligat l’excap de Govern Marc Forné després de l’entrevista personal amb Joan Carles I. Amparo Soriano, de la seva banda, recollia a l’assaig Andor­ra en la guerra civil espanyola els intents de la presidència de la Generalitat catalana, en temps de la República espanyola, per reivindicar i assumir la mateixa institució.

Déu ens guard, hores d’ara, que es facin realitat aquests auguris. Altres vegades hem considerat i fet constar que, amb totes les limitacions que imposa l’actual sistema, no és l’hora de substituir el Coprincipat per una república del tot independent, almenys en termes jurídics, perquè la sobirania andorrana, sempre i amb la globalització més, és compartida, i les pressions de l’entorn geopolític, irresistibles.

El reconeixement d’aquest petit Estat per les comunitat internacional no el lliura d’aquestes dependències. Sembla evident que no cal tornar a cedir la representació al Quai d’Orsay, com abans del 1993. Però cal tenir un suport ferm, que en substitució del Vaticà i de l’Elisi hauria de ser el tractat d’associació amb la Unió Europea, com a més factible i proper en el temps, i sempre que l’Europa Unida no es dissolgui, que aquesta és una altra.

Aleshores podria arribar una oportunitat, tan irrepetible com la que va fer possible l’actual Carta Magna, per al nou canvi radical en la màxima representació institucional.

Mentrestant, el tancament del consolat comportaria potencialment la creació d’un consolat honorari, com el que ja tenen, entre d’altres estats, Rússia, Alemanya, Àustria, Bèlgica i ,fins i tot, Finlàndia o la República Txeca. Indirectament, una altra conseqüència, podria ser la decisió de més conciutadans francesos de naturalitzar-se andor­rans, aquells que ja tenen el dret però no l’han exercit per no renunciar a la nacionalitat origi­nària.