6.357 signatures

6.357 persones, amb nom i cognoms. Aquesta és la xifra de ciutadans que s’han pronunciat de forma clara a favor de la possibilitat que els residents puguin votar a les eleccions comunals. Representen una majoria contundent en comparació amb els 6.728 que al llarg del darrer any i mig han participat en l’enquesta impulsada per la Unió Sindical d’Andorra, el Sindicat Andorrà de Treballadors i el Sindicat de Treballadors del Comú d’Andorra la Vella, iniciativa que cal aplaudir.

6.357 persones. Ho repetim, amb nom i cognoms. Totes han dit, amb matisos diferents, que la gent que viu al país ha de poder dir la seva en l’elecció de qui gestiona l’administració local. Que la gent que viu i treballa al país ha de poder escollir qui seran els polítics que, per exemple, decidiran si el foc i lloc incrementa, si l’aigua que consumeixen els sortirà més cara, si al parquímetre hi hau­ran de posar mig euro més per deixar el cotxe aparcat una hora al carrer on viuen o si hauran de rascar-se més la butxaca per pagar un servei de ludoteca o d’es­plai en què acompanyen i ajuden els seus fills després de l’ho­rari escolar fins que ells no sur­ten de la feina.

6.357 persones. Cal que repetim de nou, amb nom i cognoms? Totes aquestes persones entenen que per a algú que ha vingut de fora a treballar al país −a gua-nyar-se la vida, sí, però també a contribuir perquè Andorra tiri en­davant−, poder participar en el dret d’elecció de qui governarà el comú de la parròquia on viuen és important. En el fons, no deixa de ser una forma d’integració, de sentir-se vinculat al seu entorn. A moltes persones residents se’ls re­treu precisament –i també erròniament en la majoria de casos– que no demostren voluntat d’ar­relament, però en canvi, el nostre ordenament jurídic els posa traves contínuament no donant-los el dret de vot o fent-les participar en un calvari per aconseguir la nacionalitat andorrana, incloent-hi l’obligació de renunciar a la d’origen.

6.357 signatures. Per fer una comparació ben senzilla, la xifra supera de forma ampla el nombre de vots que va aconseguir Demòcrates per Andorra (DA) les passades eleccions nacionals, en què va obtenir la majoria absoluta. Crec que és clar que, dins del context d’un país com Andorra, el nombre de suports que s’han recollit en favor que les persones residents puguin participar en les eleccions comunals és prou significatiu. Almenys per a qualsevol persona normal.

Però, oh, sorpresa. No pas per a tots. L’endemà que es presentessin aquests resultats –fruit de la iniciativa, recordem, d’un grup de persones que la van tirar endavant sense percebre cap remuneració, emprant únicament les seves ganes i el seu temps lliure–, tres dels quatre partits amb representació al Consell General, sense ni tan sols esperar a reunir-se amb ells i escoltar els seus arguments, però tampoc sense donar cap raonament sòlid, s’han tancat en banda i han deixat clar que no pensen tenir en consideració cap d’aquestes 6.357 signatures.

Com pot un partit que porta el qualificatiu demòcrates al seu nom, negar el dret de vot a tanta gent? Com pot un partit que defensa postulats liberals, oposar-se que la gent pugui exercir una llibertat tan bàsica com és el dret a vot? Posen sobre la taula el problema de reciprocitat, però que nosaltres sapiguem, mai s’ha fet cap gestió amb les autoritats franceses, espanyoles o portugueses establir un acord que permeti que els andorrans que resideixen a aquells països hi puguin votar. Ni s’ha fet ni, pel que sembla, hi ha ganes de fer-ho, encara que amb aquests tres estats les relacions siguin bones i s’hagin tirat endavant acords i convenis en moltes altres matèries.

Com pot una formació que es defineix com a progressista, girar l’esquena a l’opinió d’un col·lectiu tan gran? La Constitució, diuen, s’hauria de canviar. I això ha de ser un obstacle? Per què no es pot proposar i negociar una modificació que permeti fer més democràtic tot el nostre sistema polític?

També s’ha parlat del suposat risc que implicaria que, en donar-los el dret de vot, aquestes persones residents també passarien a ser elegibles. I això representa un problema? No és un pas més per afavorir-ne la integració i fer-los estimar el país, per fer-los participar en el compromís de col·laborar en la gestió pública? En el fons, aquests no-arguments dels darrers dies fan la sensació que el no a donar a aquest dret va lligat a motivacions que no es poden dir públicament. Són qüestions estretament vinculades a un càlcul de quants vots obtens posant algú a la llista o amb compromisos contrets amb certes persones amb influència?

Contràriament, nosaltres tenim clar que Andorra pateix actualment un important dèficit democràtic que hem d’anar so­lucionant. No amagarem el cap sota l’ala! Cal donar veu i sobretot vot a aquelles persones que viuen al país i el fan avançar amb el seu treball diari. De formes per evitar abusos n’hi ha moltes, com ara l’establiment d’un temps mínim de residència. De tot això se’n pot parlar, però fem-ho! No anul·lem el debat posant ja el no per endavant, fins i tot abans que aquestes 6.357 signatures, amb nom i cognoms, els hagin arribat a les mans.

*President, primer secretari i secretària d’organització del PS