La reina dels prats

Fa anys que el Margarit deu sortir a pasturar, curiós i feliç –com si fossin les egües que de petit menava cap al Serrat–, les estrelles del cel. Deu mirar Ordino des de les alçades del vent i amb desig de tocar terra, somiar que baixa a prendre el sol i a collir a l’hort una mata d’escarola a l’arrecerat i plaent repeu de penya on reposa Sornàs. Ell, que era fill de Cal Margarit i que va portar la teia de la seva família encesa al cor fins al darrer moment, s’estimava el bressol andorrà i l’havia vist canviar –com tants andorrans de cases pageses– de la vida d’abans a la modernor. Avui, que comentem la notícia de l’ús ja per part dels homes de Neandertal, fa 40.000 mil anys, del que és el principi bàsic de l’aspirina actual, m’han vingut al record les paraules del Margarit, d’un dels darrers migdies que el trobava passejant pels afores, quan em va parlar de la reina dels prats, “la flor que cura el dolor, com l’aspirina de les farmàcies”. La reina dels prats (Filipendula ulmaria) va ser la primera planta de la qual es va extreure el principi actiu de l’aspirina, el mateix que també es troba en l’escorça del salze i que els investigadors han trobat en el carrall d’unes dents que van pertànyer a un home del Neandertal habitant de la cova asturiana del Sidrón i també en altres que habitaven a Spy, a Bèlgica, rics i molt interessants jaciments paleolítics que, amb els estudis constants i innovadors, aporten noves sobre la manera de viure i l’organització social dels neandertals. Les imatges que tenim al cap, de gent salvatge, amb costums barroers, dels prehistòrics, són corregides per bé cada vegada que surten notícies com aquesta de l’ús de medicines naturals. De fet, les plantes i els arbres són els grans aliats de la farmacologia moderna i les seves propietats han estat conegudes fins fa poques dècades pels habitants de la muntanya, com ara el Margarit de Sornàs. Ell, ho havia après del seu pare i aquest del padrí del Margarit i així fins a centenars i milers d’anys enrere.

Malauradament, el coneixement de les plantes remeieres ha perdut el lloc primordial que havia tingut en les comunitats de muntanya. Andorra n’era una d’elles, i per les condicions orogràfiques i climàtiques, devia ser un “paradís de les plantes”, com altres valls del Pirineu, la d’Eina o una mica més cap avall, la de la Vansa i Tuixén. Allà hi havia les trementinaires, dedicades als olis essencials de pins i ginebres, però igualment coneixedores de les plantes medicinals. Sortosament, també, hem de dir que no tot està perdut i que d’uns anys ençà, i no pas per una simple qüestió de moda, l’ús i la difusió dels remeis naturals retorna, tant en medicina convencional com en la medicina anomenada natural.

La posició geogràfica d’Andorra ens fa suposar que les comunitats prehistòriques hi van fer estada, molt més reculada que les darreres alenades paleolítiques acotxades a la Balma de la Margineda i tingudes com el més antic establiment humà al Principat. Mirem, ni que sigui amb la imaginació, encara molt més enrere. Tenim a tocar, a l’altre costat de serralada, importants estacions paleolítiques, a un tret de pedra de les alçades compartides entre la parròquia d’Ordino i l’Arieja: Niaux, Bédeilhac, a tocar Tarascó; més enllà el Mas d’Azil, més enllanet Bruniquel... i altres; contrades germanes de les valls andorranes amb grans covals habitats d’antic i amb llaços d’amistat i intercanvis culturals amb aquesta banda de Pirineu. De ben segur que aquestes nits dolces de lluna, els paleolítics pirinencs i els successors neolítics, juntament amb el Margarit de Sornàs i el Pere Canturri, davallen fins a gairebé el fons de les valls i miren la màgica claror de la lluna amorosint els rasos i els calms coronats de neu. I s’estan, gairebé fins a trenc d’alba, asseguts en el silenci nocturn de la Gonarda, amatents sentinelles, amb els boixos i els bedolls, del nostre bon son i del nostre bon senderi.