24 anys després

Aquest 14 de març haurem celebrat, la minoria de ciutadans conscienciats i patriòtics, el vint-i-quatrè aniversari del referèndum amb el qual el poble oficialment censat es va atorgar l’actual Constitució del 1993. La data obliga a renunciar a un altre comentari previst i tornar a la sensació, digueu-ne subjectiva, que la sobirania plena no va arribar amb la Carta Magna, ni potser ha estat més limitada abans que ara, poc més que un mite.

Paradoxalment, la relativa riquesa d’aquest microestat ha esdevingut a la llarga un motiu clau en les pressions dels grans estats veïns i, per extensió, del conjunt de l’Europa institucionalitzada, que han comportat canvis substancials en el marc jurídic –també jurídic– de les nostres vides.

Dos anys després de l’inici del terrabastall financer no només de Banca Privada, ja està plantejada una nova ampliació del Codi Penal, amb la inclusió del delicte fiscal. Lògic, després dels canvis profunds en la fiscalitat. També inevitable per arrodonir l’homologació internacional en aquest àmbit. Un cop establerta la figura, ja no es podran denegar des de la Batllia dades de possibles fraus del mateix caire a hisendes foranes.

Tanmateix, la delació de suposats defraudadors a Espanya, com els acusats de la família Pujol –que per a molts va ser l’origen de les accions espanyoles contra BPA i potser indirectament de la famosa nota de la FinCEN nord-americana, ben predisposada quan es barrejaven afers dels seus enemics geopolítics, Veneçuela, Rússia i la Xina–, ha estat un fet que es pot veure com una aplicació de la propera llei abans de la llei. Però aquesta és una altra història i temps hi haurà de més comentaris i de més fonts amb més auctoritas.

L’arribada d’un jutge espanyol a interrogar ciutadans andor­rans, amb el vistiplau tàcit de la judicatura nacional, ja va ser una mostra més de la manca de sobirania real, acceptada d’una manera mesella i justament criticada per l’advocacia, però sense altres reaccions institucionals que en un altre país més poderós haurien estat automàtiques. De precedents no en falten. Potser els més joves ja no recorden la impermeabilització dels límits fronterers contra el pas de tabac i la conseqüent transformació dels contrabandistes, de gremi professional –no només socialment– reconegut com a normal a col·lectiu criminal.

Un altre dels canvis recents, empíricament comprovat i comprovable, és l’actitud dels duaners del sud, girada en 180 graus, o gairebé; a la Farga no fa gaire intentaven controlar i reprimir la fugida de capitals cap aquí. Ara la persecució i repressió és a la repatriació de fons que havien estat dipositats en entitats nacionals. Això i el gir també radical de la política dels nostres bancs, que d’admetre ingressos indiscriminadament fa uns anys, o unes quantes dècades, a la dràstica limitació d’obertures de comptes, ingressos fins i tot de clients de vella data i autolimitacions extremes de tota mena. Un altre fenomen que mereixeria una anàlisi específica.

Els vents del nord, bones i diplomàtiques paraules a banda, tampoc no semblen bufar gaire més a favor. La retirada unilateral del consolat, enviant els milers de residents francesos a fer els tràmits necessaris a Barcelona o a Madrid, és l’exemple més clar, i també amb antecedents, com aquella declaració pública de l’aleshores president-Copríncep Nicolas Sarkozy de renunciar a la seva condició de cap d’Estat nacional si les nostres –i seves– institucions no feien les passes –que ja havien iniciat– suficients per treure’ns de la injusta llista de paradisos fiscals. Alguns han vist aquest més que gest del Quai d’Orsay com el principi d’un abandonament francès d’Andorra, entès com la fi del Coprincipat mateix, a més del sistema educatiu. Això sí, els seus residents continuaran convocats a votar a l’ambaixada, com fins ara.

I la primera cita serà el dia de Sant Jordi vinent, quan coneixerem els dos candidats finals en la lluita per la presidència de la República Francesa i –potencialment– pel Coprincipat. Una batalla política complicada per les acusacions de corrupció al candidat que semblava favorit, el republicà François Fillon, i també de l’entorn immediat de la ultradretana Marine Le Pen, pel que sembla amb menys costos electorals per a ella.

La renovació i el rejoveniment de candidats ha estat evident, però semblaria que ni Fillon, ni el sobtat guanyador de les primàries socialistes, Benoit Hamon, ni el representant de l’esquerra-esquerra, Jean Luc Melenchon, tinguin les millors perspectives per liderar l’agrupament de sufragis que barrin el pas al lideratge del Front Nacional. S’albira l’alternativa del centrista i exministre Emmanuel Macron, de 38 anys, amb el suport del també centrista François Bayrou i potser d’un nombre indeterminat de republicans clàssics.

Si se’n sortís la filla de Le Pen, que ja porta al seu programa una sortida francesa de la Unió Europea, afegida al Brèxit, i fos conseqüent, tindria tots els arguments per renunciar al Coprincipat. I si algun dia –esperem que llunyà– el Vaticà canviés el rumb i obligués el bisbe-arquebisbe de la Seu a la renúncia sobre Andorra, com s’ha anunciat reiteradament, ens trobaríem una vegada més, i potser encara amb més transcendència que totes les anteriors, amb un atac a la sobirania del poble andorrà, qui va ratificar els caps d’Estat el 1993.

Andorra podria quedar-se sense Coprínceps –el que ens recorda el títol del llibre de Pere Moles en anys preconstitucionals, en què defensava la seva permanència– no per l’èxit de les iniciatives republicanes interiors fins ara minoritàries, sinó perquè els mateixos caps d’Estat s’avançarien. Déu ens guard, com a mínim fins que la sobirania nacional, sota un paraigua més ferm de la UE, si s’aconsegueix i la mateixa unitat continental no es desfà, no ens protegeixi millor.