Trump: 'més canons i menys mantega'

Des que va accedir a la presidència dels Estats Units d’Amèrica el 20 de gener passat, Donald Trump no ha deixat –per mèrits propis– de ser el personatge més popular. Tant a favor com en contra. La seva manera de governar a cops de Twitter, d’improvisacions, de declaracions, de desqualificacions i mesures radicals ens té ben distrets. A cada declaració o decisió cal que surti un bomber a apagar el foc. Una de les darreres polèmiques és l’increment de la despesa militar, amb 54.000 milions de dòlars més en detriment d’altres partides socials. El seu eslògan, Amèrica primer, l’està portant a una actitud perillosa per al món Occidental i fins i tot per al seu país. També ho podem definir com a més canons i menys mantega, és a dir, prioritzar la despesa armamentística en detriment de la despesa social.

Cal tenir present que el pressupost militar dels EUA ja era de 600.000 milions de dòlars (3 cops superior al de la Xina i 7 al de Rússia) que traduït en euros seria uns 570.000 milions, amb el perill evident que pot donar peu que s’impliqui en conflictes arreu del món quan cregui que la seguretat dels EUA està en perill. Caldrà seguir amb una enorme preocupació el que és capaç de fer l’home més poderós de la terra. Desitjo equivocar-me, però pel que hem vist fins ara és de témer cada decisió que pugui prendre. I no perdem de vista que ell té el botó nuclear al seu abast.

La seva elecció ens porta a pensar com és possible que el Partit Republicà dels EUA, amb una llarga experiència de govern, no va impedir que Donald Trump arribés –contra tot pronòstic– a ser el seu candidat oficial, ja que ells de ben segur coneixien el peu que calça. I aquí el tenim, a la Casa Blanca i governant el país com si encara estigués en campanya electoral: a base de Twitter, d’atacar la premsa que no combrega amb rodes de molí, desqualificant els seus o muntant-se un míting a mida.

Algú ha definit el populisme –del qual Trump n’és el rei– com la silicona de la democràcia, ja que és una malaltia degenerativa sorgida de la mala política i del ressentiment social covat en època de crisi. El populisme és transversal, doncs es pot trobar a la dreta però també a l’esquerra. A la dreta, per exemple, el trobem a certs partits de dretes del centre i nord d’Europa, UKIP, a la Gran Bretanya; el Front Nacional, a França; els liberals austríacs; el Partit dels Finlandesos; i el Partit per la Llibertat, a Holanda). A l’esquer­ra, el Moviment Cinc Estrelles a Itàlia, el Syriza de Grècia o el Podemos a Espanya.

Fa quasi 90 anys que Europa va viure un parell de casos de populisme de dretes que van ser funestos, amb Benito Mussolini, a Itàlia, que es va presentar com el portaveu d’“allò que la gent vol sentir” i com a impulsor de solucions simples i imaginatives. Va ser un manipulador dels periòdics populars, dels espectacles de masses i de discursos abrandats per la ràdio. Adolf Hitler, a Alemanya, va ser un alumne avantatjat de Mussolini. I ja sabem on va arribar.

L’ascens del populisme actual va íntimament lligat a l’aparició i extensió de la comunicació de masses (Internet, Twitter, Facebook, etc.) on un únic emissor pot arribar a milions de receptors. I Trump és el rei en aquest terreny. I en bona part el seu èxit electoral és perquè ben pocs el donaven per guanyador. Se sent segur twittejant per on destil·la el seu narcisisme i incontinèn-cia verbal, i el fa sentir proper a la massa que el segueix boca- badat.

Trump és un perill i ho és per dos motius. Per si mateix, ja que com hem dit és l’home més poderós de la terra, i com a tal pot prendre decisions compromeses o –Déu no ho vulgui– perquè la seva victòria pot esdevenir un exemple a seguir i la demagògia, la desqualificació, la mentida, pot catapultar líders populistes a altres països, tant a Europa com a altres indrets.

Amb les poques setmanes que Donald Trump és a la Casa Blanca han estat suficients per veure el peu que calça i res fa pensar –em voldria tornar a equivocar– que tingui ganes d’esmenar-se, de comportar-se amb moderació i tacte, virtuts aquestes que no s’han fet per a ell.

Com deien els d’abans: “Que Déu ens agafi confessats”