Cotó fluix blau

Hi havia a La Llacuna un silenci de nit. Aplegats per la lletra pensada del Manel Gibert i pels dibuixos màgics del Sergi Mas, ens vam sentir clova de caragol, giragonsa imaginària de cos de caragola, quietud de saler vell, gust de nou, calaix del pa al cap de la taula de noguer, gust d’avellana, ombriu secret d’avellanosa i encara bastó d’avellaner, d’aquell pastor andorrà gravat per les centúries a la vellutada memòria.

Agradosa vetllada la de dijous al vespre, de presentació del llibre A l’ombra del solstici, en acurada edició d’Editorial Andorra, escrit pel Manel Gibert i il·lustrat pel Sergi Mas. Lletra endreçada en tres poselles per ronda. Cada full és un recitat, una oració del dia. Del solstici, vernal, com és ara, encetada la primavera. Cada poema en forma d’haiku ens el diu el Manel Gibert en veu alta, sil·làbic, amb posat dreçat d’ambó i mans d’orfebre. Cada haiku, estilat al Japó des de també vellúries antigues –potser el destil·lat, el licor i l’aroma de les flors dels cirerers, de les pruneres– aquells cants perduts en les albades, els continguts en el pensament de qui, ombrat de serenor, mira el paisatge. Cada haiku del Manel poeta, és trenat de lletra que sembla menudalla, però que té el dring de les cadenes d’or. Grates i amoroses, escoltàvem les paraules dites per l’autor, per l’orant, tots atents al menor –impensat– destorb. Quina pulcritud! Meravella, en diu Carles Duarte al pròleg, un altre poeta de veu glatida, un altre poeta d’impregnació. I jo, en ofrena, us dic: el Gibert peona paraules en el cel blau del Sergi Mas.

El Sergi, també a l’ambó, notava com les paraules del Manel Gibert, del poeta conviscut, li feien pessigolles a la pell. I se l’escoltava, i se’l mirava. Talment com ho feia el gloriós poeta Josep Maria Junoy, avesat als haikus, colrat de sentors cerdanes, quan fonia amor i paisatge en l’era pairal de Queixans i, a l’ombra dels cedres, en el noucentista jardí d’heura de Queixans: “Dolça veu. Estesa per la roca com la molsa. Tota amarada de lluna i de saliva.” El Sergi s’escoltava el Manel, en el mateix silenci nostre, aquell de clova de caragol hem dit, aquella giragonsa imaginària de cos de caragola. Talment Junoy encara: “Vora l’ona blava he apropat, atentament –com fan a voltes els infants– la closca buida d’un caragol marí a la meva oïda. Tota l’Odissea hi remorejava...”

Les onades blaves, les ales blavisses del Sergi ens arriben ara, a la platja dels nostres peus. Cotó fluix blau és A l’ombra del solstici. Cotó fluix blau que diem –com diuen que s’han de llegir els haikus. Cotó fluix blau, tenora dolça del cant del Gibert, amorós coixí vital del Sergi, que torreja a Aixovall, fumarola de l’antigor, senyal, senya, guió i guiatge per als novells i per als colrats. Torreja el Sergi al cel blau d’Andorra, com torreja Montmagastre allà a tocar de Montargull, cel andorrà de Nagol enllà; el cel blau i l’aigua blava de les tolles estimades dessota el Mas Barrat. Com també torreja, en èpica recordada, com s’escau en el garbellat del conreadís, l’Agustí Bartra, que ens parlava amb veu andorrana aquell any 1981: “Un nom m’atura que baixa de l’alçària clara: Tristaina!”, en el seu perlat llibre Haikus d’Arinsal. “Riu riu rialla,/ Arinsal de l’altura/ que baixa i canta.” O ens deia –i aquest et seduirà Sergi–: “Sóc un sant d’ermita/ fusta policromada/ per mans antigues. Martells de boira/ coronen l’enyorança/ de fargues mortes.” Cotó fluix blau, com si ara, en present, vívid, Gibert ens fita i diu: “es filtren rajos/ a través del ramatge/ els blaus flueixen” i “el pleniluni/ glacial com els astres/ i la congesta”.