El ball dels rellotges

La matinada de diumenge passat va tornar el ball dels rellotges. La normativa europea consensuada ens va obligar a avançar-los una hora. És cert que els nous aparells, com ara els mòbils intel·ligents, ho fan sols i ens estalvien la feina... si no ens descuidem i els desquadrem. Per a la resta, i són uns quants a cada casa, la modificació continua obligada i alguna és especialment penosa, com la del forn de la cuina, si té bastants anys, que no admet marxa enrere quan arriba el canvi de l’hivern i l’has d’avançar manualment, minut a minut, fins a 660 vegades. Però això serà a la tardor.

Diuen que aquesta hora furtada comporta a les economies dels estats un gran estalvi en la factura d’energia. A l’Estat espanyol la xifren en 300 milions d’euros. Però ja se sap, allò del volum de les mentides i les estadístiques. Només cal recordar com els índexs de preu al consum surten sempre menors del que perceben les butxaques particulars.

Aquests centenars de milions semblen una xifra astronòmica, sobretot per a qui no l’ha vista, ni probablement la veurà mai, als seus comptes. I tanmateix és una petita quantitat en macroeconomia, aquella que diuen que va tan bé. Només cal comparar-la amb la previsió del benefici d’una sola de les grans elèctriques espanyoles, Endesa, que anunciava el diari Expansión: 1.400 milions, gairebé cinc vegades més.

No s’entén com aquest canvi d’hora pot comportar estalvis als rebuts de la llum de casa, si per treballar ens hem de llevar de nit fosca, i de tornada igualment, o gairebé, i hem de fer anar bombetes i fluorescents si no volem anar a les palpentes. Tampoc en les tasques d’empreses que s’han d’estendre les vint-i-quatre hores, on els rellotges no diuen res a efectes de consum. Semblaria, tot plegat, que hi ha només unes indústries (i s’ha de dir des d’un país tan poc industrialitzat) i magatzems que, efectivament, podrien estalviar.

A canvi, ja ho sabem. El diumenge ens vam llevar una hora més tard, o en vam dormir una de menys. Amb una desorientació generalitzada la resta del dia i alguns dies més. Un metge expert afirmava en un diari de Barcelona que aquest mini-jet lag no és tan petit, que dura fins a deu dies, segons cada persona, i amb més afectació dels que tenen tres o més edats i els que comencen la primera; els més febles de sempre.

De fet, aquest doble canvi anual dels rellotges només el segueixen 75 estats dels més de 180 reconeguts per les Nacions Unides. Però acostumem a veure-ho amb la mentalitat occidentalista habitual, perquè són la majoria d’Europa i part d’Amèrica. En aquesta segona, fins i tot hi ha territoris dels Estats Units i del Canadà –llegim– on els horaris oficials es mantenen estables tot l’any.

I després hi ha l’altra història, d’un occident continental on l’hora oficial és més avançada que la que ens pertocaria geogràficament. El fus horari natural hauria de ser el del meridià de Greenwich, en el qual viuen (amb una hora afegida, també a l’hivern) el Regne Unit, Portugal o les Canàries, per esmentar tres exemples.

La persistència de la convenció d’anar a l’hora de Berlín s’explicaria ara pel desig d’unificació europea, també en això. Però els orígens són impresentables. França i Espanya van decidir aquest canvi l’any 1940, quan els franquistes manaven i eren molt amics dels hitlerians i els veïns del nord encara estaven pitjor: envaïts i dominats. Costa pensar, sobretot a París, on tenen el metre-patró universal, que uns anys més tard, en plena eufòria de liberation, no ho reconsideressin i tornessin a la referència natural, com no sigui per la rivalitat i fins i tot l’aversió consuetudinària amb els anglesos.

Si teniu la curiositat de consultar les coordenades geogràfiques d’Andorra –de la capital, caient també en centralisme, però calia triar-ne una per ser exactes– ens trobem que la longitud és d’un grau, 30 minuts i cinquanta-quatre segons, en ple fus horari del meridià zero. És clar que ser conseqüents amb la data podria crear incomoditat a tants visitants que venen del nord i del sud.

Potser algun any s’imposarà el seny, que segons l’especialista consultat pel diari català ja ha portat a reclamar primer un estudi profund, rigorós, dels veritables avantatges i perjudicis d’aquest ball de rellotges. A més, assegura que metges de família, psicòlegs i psiquiatres coincideixen a entendre que caldria un mateix horari tot l’any per evitar, entre d’altres síndromes, el trastorn afectiu estacional.

El més probable és que s’imposi la inèrcia burocràtica de les institucions de Brussel·les i dels funcionaris dels estats afectats. I tanmateix, podríem preguntar per què no tirem pel dret, aquí, ignorant pressions per una vegada. Senyors i senyores del Govern i del Consell General, i si tornem als costums de pagesos dels ancestres, comptant les hores amb el Sol? Probablement faríem més salut. Al cap i a la fi seria una afirmació més de sobirania, un fet diferencial evident i qui sap si els apreciats, preuats, turistes acabarien veient, en la necessitat de retardar els seus rellotges a la frontera, un tret de simpàtic exotisme? O, almenys, una constatació més evident que es troben a l’estranger?