L'esquerra trencada

Que des de Catalunya s’hagi de sentir el senyor Pablo Iglesias defensant el dret a decidir del poble català mentre que la majoria de barons socialistes amaguen el cap sota l’ala és del tot simptomàtic. Alguna cosa no acaba de rutllar.

El nacionalisme català ha deixat al descobert moltes més coses del que sembla, però la més impressionant i demolidora és la negativa de l’esquerra espa­nyola, diguem-li constitucional, per dir quelcom, a acceptar un referèndum a Catalunya.

Que algú, simpatitzant o afiliat al PP o a Ciutadans, digui que en el referèndum han de votar, no els catalans, sinó tots els espanyols, té cert sentit, però escoltar-ho en veu de socialistes de tota la vida fa mal a l’oïda i a la panxa, remou les tripes.

I vulguis o no vulguis, hi ha molts socialistes que pensen d’aquesta manera. Pensen que una nació no té dret a decidir, i, posats a fer, fins i tot els molesta dir la paraula nació, com si de nació sols n’hi hagués una, gran i no tan lliure.

És clar, no tots els socialistes, no tots els pesoeistes pensen així, un grapat s’escapa de la cremà i amb veu petiteta diu que potser, potser sí, que es pot votar. Però són pocs, molt pocs, tan pocs que ni tan sols els socialistes catalans deixen la seva postura clara del tot. Sí, però no. PSC dins del PSOE, quasi quasi com Catalunya dins d’Espanya, no fos cas de no predicar amb l’exemple i quedar-se sense la meitat dels militants.

Als socialistes espanyols, a la majoria, no els val l’exemple escocès, no, de cap manera. No té res a veure amb la independència de Catalunya. Com tampoc, posats a fer, el resultat del Brexit, si volen marxar que ho facin, Escòcia, Gal·les i tot el British Empire sencer, però noi, quan parlen de Catalunya els canvia la veu, la cara i l’expressió.

Perquè, ben pensat, què els impedeix als socialistes de tota la vida admetre el dret a decidir? La Constitució? No, no. Siguin sincers, ells tampoc volen modificar la llei fonamental... Durs, com una roca, arguments impropis d’un partit dit d’esquerres: l’esquerra trencada.

I sí, als partidaris de la independència, millor dit, als partidaris del dret a decidir i del referèndum, els queda el suport tàcit de l’anomenat populisme de Pablo Iglesias i Podem, el bonisme d’altres petites formacions polítiques que els partits grans mai aprenen a valorar.

I després, és clar, tenen la seva gent, la seva força, els queda l’alt percentatge d’independentistes a Catalunya... però avui no toca parlar d’ells. Avui tan sols toca parlar d’una teòrica esquerra, acomodada i assentada al tren de l’immobilisme més reticent.

Es podrà estar d’acord o no amb el referèndum i el dret a decidir, sobre gustos i votacions no hi ha res escrit, però una cosa és l’opinió, i l’altra, la més pura i dura intransigència de l’antiga esquerra espanyola.