Legislacions

Em fa molta gràcia –molta!– escoltar, llegir, o de tant en tant parar l’orella quan algú o alguns opinen que podem fer tota mena de coses mentre no hi hagi llei que ho impedeixi. Realment, aquestes tesis em tenen totalment astorat.

Vostès s’imaginen que no estigués prohibit robar, matar, apallissar, tota mena de violència, etc., per mitjà de lleis més o menys constructives? Seria un camp de batalla, la selva, la fi de tot, oi? On estaria el dret natural, l’ètica, la moral, la decència, els drets humans, el respecte cap a un mateix i cap als altres? On seria la civilització?

També el contrari és esgarrifós: que un país tan petit com el nostre –complicat, això sí, pel fet ser ciutat-Estat– disposi de tant paper suficient (és una manera de dir) per escriure lleis i més lleis, reglaments, protocols d’actuació, etc., que molt pocs compleixen –tot s’ha de dir– i que per altra part és difícil de complir pel fet que gairebé mai se sap què està prohibit i què no. I que no se sàpiga què és compatible amb la vida i que no amb el dret natural, és quelcom còmic. Però és també cert que la moral, la decència, l’ètica, no són objecte específic de legislació: no conec cap llei que digui explícitament: article 1.- “Tot déu ha de ser ètic, decent, moral, etc.”

Quan era professor de Dret Natural, a la UNED de la Seu d’Urgell, explicava als meus alumnes (alguns, avui, importants) que hi havia alguns conceptes que eren diferents però alhora complementaris. Fins i tot que a voltes no coincidien en èpoques passades i fins i tot potser avui. No tot el que és legal, a vegades és moral, o aquest a vegades no és objecte de legalitat. És a dir, existeixen o coexisteixen l’ètica, la moral, la legalitat, la il·legalitat, la decència, els drets humans respectats, legalitzats o no? És a dir, un trencaclosques ben subtil, a voltes.

És curiós, per altra part, que un país que durant segles i segles ha romàs sota el paraigua dels usos, costums, tan vilipendiats avui, dictats moltes vegades per l’ètica del pagès, de l’agricultor o del ramader (sí, els del respecte per la paraula donada, i per l’ètica gairebé visceral), avui s’hagi convertit en una biblioteca pràcticament indesxifrable i a vegades contradictòria, de lligalls i lligalls de lleis i més lleis, de reglaments, acords, decrets, ordenances, tan importants que han arraconat, gairebé, valors tan imprescindibles com són l’ètica, la moral, la decència, la tranquil·litat de consciència, el que és just i no és just (sense necessitat de cap sentència judicial), tan sols per ser-ho. Només pel fet que ho dicti la prudència o suggereixi el bé comú, i sobretot la diferència entre la res publica i la res privata.

Però no cal preocupar-se massa. Com som tan fidels –fotocopiadors només– del més nefast i neci (per què no de les coses bones que tenen?) dels dos països veïns, amb ells tenim bon exemple de moltes contradiccions entre ètica i moral individual, i legislació. I entre vergonya interior i exterior i epidermis d’elefant.

Nosaltres que som –o almenys érem– fills del dret romà, passant per Justinià, com ens ho farem de cara al futur si només tenim lleis i més lleis, i cada dia oblidem més l’ètica –no cal dir l’estètica de José Mª Valverde– la moral, la decència i la tranquil·litat de consciència? Però no cal ser gaire pessimista, amb els anys es va esmicolant gairebé tot: fins i tot el que ens ensenyaren els ancians: que el foc sagrat de l’ètica (també de l’estètica) no s’esmorteeix del tot. Mentre la casa es mantingui neta, la resta no importa gaire. Oi?