La UE compleix 60 anys amb esperança

El 25 de març passat la Unió Europea (UE) complia el seixantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma amb esperança, malgrat que tingui en el seu si la llavor dels que la volen dinamitar des de dins, desfer el camí aconseguit fins ara de sis dècades de pau i prosperitat. D’aquells sis països fundacionals: Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, s’ha passat als 28 actuals. Malgrat tot, la Gran Bretanya –com tothom sap– inicia el llarg procés de la seva sortida i la presència alarmant de partits euroescèptics abonen debilitar-la. Dimarts 28 de març Theresa May, la premier britànica, feia oficial el Brexit amb la signatura de la petició formal. Ara resten dos llargs anys perquè –tant de bo– puguin repensar-s’ho i deixar aquesta postura xovinista que els britànics més orgullosos i egoistes estan mantenint.

Hem viscut aquest llarg camí no exempt de dificultats i problemes com un degoteig constant amb molts països que es van anar incorporant al tren de l’esperança de la UE en uns temps –no ho oblidem– en què encara existia la Unió Soviètica, que ocupava una part de l’Europa de l’Est amb la implantació del comunisme. Han estat sis dècades no gens fàcils però que han sembrat la llavor de l’esperança de cara al futur per a milions de persones que ara ens sentim plenament integrades. La implantació del mercat comú, la lliure circulació entre països i la posada en circulació d’una moneda única, l’euro, són motius suficients per sentir-nos orgullosos.

La crisi econòmica que va esclatar a final de la primera dècada del segle XXI ha posat a prova –i encara és una amenaça– la seva subsistència. Els líders euroescèptics i xenòfobs amb esperit carronyer volen obtenir vots debilitant-la. La sortida dels britànics (greu error que els costarà car pel seu orgull) i els partits euroescèptics que com llops la volen debilitar no han –no poden– d’aconseguir els seus propòsits. Ja hi ha molts milions de ciutadans que no coneixen res més que conviure en pau dins la UE i que mereixen seguir lluitant de cara al futur immediat perquè la UE es consolidi i, superada la crisi, redreci el rumb i en surti reforçada. Lluny de restar-li força, debilitar-la, el que cal és sumar, reforçar-la.

Mirem enrere per veure d’on venim: d’aquells episodis tràgics que escrivien la història de la vella Europa de guerra en guer­ra. Només pronunciar els noms de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) o al cap de pocs decennis la Segona (1939-1945), amb milions de morts i la destrucció fratricida dels països implicats, hauria de ser motiu de meditació. Superar aquell context gràcies a la signatura del Tractat de Roma ara fa 60 anys és motiu més que suficient per alegrar-nos-en, però també per enfortir els fonaments encaminats a reforçar el projecte que –ningú dubta que és millorable– mereix seguir avançant. Just en direcció contrària dels que voldrien la seva dissolució o divisió. Abonar les diferències, els defectes, la xenofòbia, el patriotisme, ens portaria a l’Europa d’abans del tractat. La sàvia dita popular ens diu que “la unió fa la força” i si aquesta unió és de 28 països (27 quan es consumi la separació de la Gran Breta­nya) vol dir que els avenços i els avantatges beneficiaran més persones. Tancar fronteres, eliminar l’euro, veure l’emigrant com un enemic a combatre o limitar la integració –no ens cansarem de dir-ho–, ja sabem on ens porta. A l’Europa de la divisió, de les fronteres, de l’enfrontament, la que hi haviaabans de l’any 1957, quan es va signar el Tractat de Roma, del qual ara celebrem el seu 60è aniversari. Les eleccions que hi ha actualment a Europa (a Holanda, on l’extrema dreta ha quedat molt per sota de les seves expectatives, a França amb el Front Nacional de Marine Le Pen, anhelant governar i sortir de la UE, com la Gran Bretanya, i a la República Federal Alemanya) ens han de refermar en el camí bo, el camí que ens ha de portar vers una UE més pròspera, més respectuosa amb els drets humans –sobretot amb els immigrants–, la solidaritat, la cultura i el progrés. Davant d’aquesta disjuntiva hom enyora líders europeus i europeistes com l’alemany Conrad Adenauer, el britànic Winston Churchill, el francès Robert Schuman, l’italià Alcide de Gaspari, el també francès Jean Monnet o el belga Paul-Enri Spaak. Eren uns grans estadistes que tenien una visió àmplia, de futur, que superant velles polítiques basades en lluites fratricides i d’odis ancestrals van sembrar la llavor d’una Unió Europea on hi cabessin tots.

Afrontem el futur de la UE amb esperança.