On és aquell sentit comú d'abans?

Pel broc gros i màniga ampla, tant hi fa si es tracta d’encarrilar projectes on es mouen munta-nyes de diners, com si es tracta d’estudiar la implantació d’idees o propostes que fetes d’una manera o altra, això és, amb sentit comú o sense, poden sortir reeixides o suposar un roc a la sabata per molts anys. On és aquell sentit comú d’abans? On han anat a espetegar el raonament, el diàleg, el rumiar i tornar a rumiar, el ser previnguts i prudents abans de fer qualsevol pas en un afer de caràcter públic? On el guarden els comuns actuals, el sentit comú que defineix la seva comesa, el seu sentit de vetllador d’un fet territorial? Durant segles, l’organització territorial andorrana, la que ha permès i possibilitat la sobirania i la singularitat com a país, ha tingut als comuns i al Consell General homes –i en les darreres dècades també dones– que han fet servir el cap per poder superar les dificultats que cada època porta a la seva espatlla i mirar de mantenir la prosperitat i el sentiment parroquial i sumats tots plegats, el sentiment nacional, per fer l’Andorra del dia a dia, amb els canvis i les innovacions sobrevingudes, però des del convenciment de formar part d’unes institucions sòlides en el temps i reconegudes per tots els habitants de les Valls d’Andorra. I de maldecaps i decepcions i enrabiades no n’han degut faltar, però segurament que han estat més les satisfaccions, constatar l’entesa per tirar endavant, que no les situacions de fracàs, de veure com s’aigualeix o s’ensorra l’obra.

Els bons anys dels diners a cabassos i els calaixos sempre amb un racó per enfilar el creixement, s’han acabat. Per sort! En la justa mesura hi ha el sentit comú, i la disbauxa de tants anys de lligar els gossos amb llonganisses no podia durar més temps sense perdre pel camí el sentit pràctic i la mesura de les actuacions. I no és que d’actuacions mal encarades i obrades pel sol fet d’haver de tenir cada parròquia, millor dit, de voler cada parròquia una instal·lació esportiva o lúdica si pot ser més gran que la del veí, no n’hi hagi hagut; a la vista les tenim, algunes destinades a altres activitats per les quals van ser pensades i altres tancades i barrades, passant més gana que son. Van ser projectes on el gastar per gastar va tenir més pes que el fer allò que era necessari. On els pressupostos públics van abocar i llençar coves i coves de diners sense to ni so.

Deixades enrere les obres faraòniques d’edificis públics de fa 25 i 30 anys, les que com més grans i vistoses millor, l’actualitat de les accions comunals la marquen altres projectes vistos i presentats com si fossin la salvació, la solució a altres realitats empantanegades, com la que pateix la parròquia de Sant Julià de Lòria amb la sagnia de Naturlandia. Però com si sentissin ploure, els equips de govern comunals opten encara per posar més llenya al foc, per enredar més la troca, pensant –potser amb bona fe però sense molla de sentit comú– que embarcar-se amb activitats esportives de lleure a les aigües de la Valira posarà fi als malsons de Naturlandia, quan tot fa preveure que l’insomni encara serà més gran i ja com a malaltia crònica. Aquí el sentit comú aniria molt bé per valorar i entendre que si la pràctica del ràfting dona bon resultat a la Noguera Pallaresa, a la Valira la seva pràctica si s’hi arriba a activar, portarà des del primer dia un perdigó a l’ala. L’altre tema que dia sí i dia també voleia sobre els nostres caps, i on l’aplicació del sentit comú desfaria molts enlluernaments, és el casino, un delit, un ànim que té el Govern perquè sigui una realitat que en cas de fer-se, portaria més inconvenients socials que beneficis econòmics. I per a més inri, instal·lar-lo al Centre de Congressos d’Andorra la Vella o en el darrer fiasco anunciat del projectat edifici bastit amb diner públic: el The Cloud. On és aquell sentit comú d’abans? Busquem-lo i apliquem-lo abans no sigui massa tard. Bon diumenge de Rams.