Cada dia més deshumanització?

No faig res més que ser una senzilla bústia del que cada dia més sovint em comenten, i no solament a mi, també a altres persones que així m’ho expliquen.

El fet és tan greu que ja no només les instàncies públiques i/o parapúbliques en són desgraciades protagonistes, sinó que la festa ja ha arribat a llocs privats i a la gent en general. I no cal cercar excuses i més excuses: pèrdues de valors, la joventut, etcètera. És només que la mala educació s’ha ensenyorejat del nostre país. O la deshumanització, o el fet de convertir-nos en un senzill número i res més. També succeeix a d’altres comunitats, però això no és cap excusa, em sembla.

De les instàncies públiques no en vull parlar –ho he fet moltes altres vegades!–, només cal llegir la premsa, les declaracions del defensor del poble o del mediador Goicoechea per adonar-nos que els que, en teoria, haurien de romandre per al bon quefer del ciutadà, es converteixen a voltes, en un altre maldecap per a aquest, que se suma als que arrossega per altres qüestions.

Avui em vull referir que en aquesta Babel que hem construït entre tots, i des de fa temps i temps, ningú escolta ningú. Només hi ha monòlegs, soliloquis, les segones o terceres generacions sembla que hagin vingut a aquest món sense patre, sense matre, sense genealogia... I són les que almenys teòricament, són les que avui manen en el públic, i en el privat, i en les parapúbliques.

No vull caure en la temptació del porco governo italià. Sí que és cert que els governs són l’exemple d’una societat. Però avui em refereixo a altres instàncies, com si la pesta d’Albert Camus s’hagués estès per Andorra sencera... i aquesta fos una altra Alger.

Quina tristesa per a Andorra, mirada des de dins, sense les falòrnies exteriors. Quina angunia! Quin circ! Quina manca de consistència. Quina manca d’educació, urbanitat, empatia per part de certs –no tots, a Déu gràcies!– funcionaris dedicats al públic del qual reben l’estipendi. I també sé que cal molta vocació per ser funcionari, perquè a voltes el públic tampoc som el que no hauríem de ser... Molta tecnologia i absència d’humanitat per part de molts.

I pel fet de ser una societat més reglamentada no significa pas que es revaloritzi més el respecte per la persona humana qua talis, atès que només les lleis i reglaments són o haurien de ser precisament per donar més importància a la persona humana. I no, no és pas així: som només números o gairebé!

I he de dir abans de tot a fi que m’interpretin bé que soc gran amant i defensor dels animals, i dels seus drets, però no puc deixar de citar el que l’altre dia llegia a La Vanguardia, a la columna de Joana Bonet, que deia el següent: “Ni tan sols és un fenomen nou, però creix la intensitat amb què les mascotes s’apropien d’un espai que els estava vedat. Un terç dels espanyols consideren el seu gos, el seu gat o la seva tortuga més important que els seus amics. Ja viatgen en metro, aviat s’asseuran als restaurants i potser acabaran impartint classes de fidelitat incondicional, aquest bé tan escàs en el món dels humans. Com volen que els seus amos no tractin aquestes criatures de carinyet!”

Que vivim en una societat vampiresca, en general, no és cap descoberta: una societat xucladora, oblidadissa, d’una soledat esfereïdora i d’un cúmul de succedanis que amaguen pensament aquesta deshumanització galopant i sense, al meu entendre, cap eixida seriosa, més enllà del cinisme que tots exportem i importem. A Andorra, laboratori emblemàtic, aquesta deshumanització, impensable fa uns quants anys, avui dia és una quotidianitat esglaiadora.