Acomiadaments més barats

El projecte de reforma del codi de relacions laborals entrat pel govern de DA al Consell ha satisfet els empresaris, que l’han comentat i ha aixecat les crítiques dels sindicats. Tot un senyal.

Cal dir que l’acomiadament no ha estat totalment lliure amb el text vigent fins ara. La fixació d’un temps de preavís, pagat pel patró, la companyia o institució concernida, variable en funció del temps treballat, i la compensació afegida, ja era una forma d’indemnització. Amb la incomoditat per a les dues parts de tenir, o estar-se a un lloc sense ser desitjat i amb el cessament a data prefixada.

Si la lectura és correcta, el que passa ara amb els acomiadaments improcedents és que es redueixen els barems per a l’aplicació. L’empleat passaria de rebre l’equivalent de 45 dies de sou per any de servei a 31,25 jornades, amb un màxim també minvat, de 30 a 24 mensualitats.

Pel que fa a allò que al sud del Runer es diu expedient de crisi, o reducció de plantilla, per causes objectives de pèrdua de negoci i impossibilitat de mantenir el nombre d’ocupats, s’elimina l’obligació que l’informe que justifiqui la necessitat sigui avalat per un auditor acreditat.

Finalment, s’endureixen les condicions perquè els més grans de 65 anys puguin tenir una activitat remunerada i continuar percebent la pensió. Ara el sou de l’afectat ha de ser inferior al salari mínim, tot i que treballi la jornada completa.

Tot i que ara alguns estats estudien la possibilitat d’aquesta doble percepció per als jubilats –aparentment contradictòria amb els anuncis de retardar la jubilació fins als 67 o els 70 anys– la figura ha estat insòlita, i fins i tot absolutament desaconsellat que, si es produeix, arribi a coneixement de les administracions d’altres estats que estan pagant pensions a ciutadans de les Valls.

Semblaria que es tracta d’aprofitar la mà d’obra amb gran experiència amb la subvenció encoberta a qui la contracti, quelcom proper a les compensacions per incorporació de mal anomenats minusvàlids. I a la vegada pot crear una situació de greuge comparatiu amb la resta de treballadors potencials, o fins i tot una condició indirectament afavoridora de l’atur, especialment de joves.

És cert que arran de la crisi econòmica generalitzada, o fent-la servir com a pretext, les condicions laborals reals s’han degradat a tot l’entorn geopolític. I que al sector privat, sobretot, la manca aquí d’un o uns sindicats amb força efectiva ha tingut un efecte dissuasori sobre les reclamacions dels drets dels treballadors, per aplicació del resignat pensament: “dolent, temporal, amb més hores de les contractades, però com a mínim tinc un sou cada mes”.

Com també hem viscut les declaracions i accions solidàries de denúncia en els àmbits sindicals internacionals contra les condicions laborals andorranes, que no consideren en absolut homologables en dret comparat, de tan patides per tots els concernits quan s’han concretat amb talls de carreteres.

L’exdegà del Col·legi d’Advocats, Manuel Pujadas, explicava en una tertúlia radiofònica que els tribunals, coneixedors d’aquesta situació de feblesa, han tingut tendència –com a mínim fins ara– a fallar a favor dels denunciants que han reclamat la no procedència, o causalitat, de la seva pèrdua de la feina. I ho deia com a possible explicació que el Govern indemnitzés el ja exdirector del SAAS, tot i les deficiències, si no suposades irregularitats, durant la seva gestió. Però és clar que aquests litigis han estat escassos, i generalment limitats al sector públic. Han estat abundants les veus que han criticat la manca de compliment de moltes de les lleis aprovades i vigents. Les que afecten els treballadors ben bé podrien ser les més incomplertes, no només en el fenomen generalitzat de la precarietat i la temporalitat dels contractes, escrits o tàcits. També, per exemple, en les ocupacions a temps parcial o per hores, que de fet acaben en jornades senceres o, fins i tot, en algun cas, allargats més enllà dels horaris legals, sense reconeixement i aplicació de compensacions per hores extraordinàries o festius ignorats.

El problema de fons i més greu és el desemparament de tants treballadors que ni tan sols s’atreveixen a formular denúncies, ni plantejar reclamacions judicials per la vulneració d’uns drets formalment reconeguts. Això portaria a reclamar una eficiència més gran de la inspecció de treball, amb més i més efectes d’actuacions d’ofici. I això no ho pot garantir, per si mateix, cap codi de relacions laborals, amb reformes o sense.