La destral de Juverri

Si la jove del neolític –tenia encara no vint anys, tot i que feia ja plenament vida d’adulta– ens espiés per un forat i sabés de l’esverament per una destral com les que ella tenia per costum fabricar a les darreries de setembre, quan el sol de tarda li donava la llum més bona per treballar la pedra en fregadís, segurament se les empescaria per fer-nos avinent un altre indret de Juverri amb una vintena de destrals neolítiques perquè en tinguéssim un bon assortit. N’hi posaria de les ascladores d’ossos llargs, les que s’agafaven amb la mà, d’un pam de llarg, per tant, ben amanoses, i amb un moviment vertical impactaven al mig de l’os i l’asclaven, deixant el moll a l’abast. També n’hi posaria de les anomenades picones, les destrals més grans, de fins a dos pams de llarg, que anaven emmanegades amb un roll d’alzina foradat per una punta on s’ajustava la part roma de la destral. El mànec, que feia un metre de llarg i s’agafava amb les dues mans i donant també un moviment vertical a la destral, a l’eina, ajudava a fer rompuda, per trencar la crosta de la terra, a tall de llaurada, molt abans que –amb l’arribada dels metalls– la rella fes aparició.

La destral picona doncs, servia per rompre el sol del tros on sembraven blat i civada i per acabar d’esterrossar s’ajudaven d’uns rampills de mànec d’avellaner, amb uns travessers a la punta tatxonats de puntes tallants de pedra foguera o, si en tenien en abundància, del que avui en dia en diem sílex. Les altres destrals, les més petitones i amb el tallant més esmolat, les feien servir per tallar la pell dels animals que mataven com a aliment, escorxar-los i espellar-los. Aquestes destrals més petitones, eren objectes personals, d’ús privat, al contrari de les destrals ascladores i de les picones, que formaven part de les eines col·lectives, que eren emprades a tandes, a estones, ara per un ara per l’altre, puix la feina de picar i la cavadora suposava un esforç notable que, ben repartit, donava més bon resultat i no era tan cansat. De fet, els camps de Juverri eren treballats en comú per la trentena llarga de persones –la canalla s’hi agafava ben aviat– que formaven el llogaret, amb les seves cabanes de fusta i sòcol de pedra i uns grans tous de boix per cobertora. Allà vivien i allà hi feien estada, amb contínues anades i vingudes, a la primavera, estiu i tardor, cap a dalt a la Peguera, a mig aire de les costes de Nagol i als sòls de riu, a tocar de la Valira. A dalt a la Peguera hi tenien les trampes (clots amb post ajaguda amb una punta voladora) per als isards i les cabres feres, que atreien amb bocinets de pedra sal pujada de Cardona, la mateixa que empraven per fer el formatge. A les solanelles de les costes de Nagol hi paraven els paranys, llaços sobretot, fets amb fines redortes de bedoll i tendons de pota de llebre, amb els quals agafaven conills, llebres i martes, molt preuades aquestes darreres per fer-se confortables collars de pell per a l’hivern. A la Valira, i al junyent del riu d’Os amb ella, no cal dir-ho, hi pescaven amb filerons truites, que espinaven i acompanyaven la seva carn esmicolada i fumada amb pinyons i llard de porc fer, una menja que els era molt gustosa. Les arestes i els caps de truita, que xuclaven i rostaven amb fruïció, sobretot els ulls i les galtes, eren xafades en uns morters de fusta i fetes farina, que barrejaven amb llet de cabra i la donaven als nadons i als vells, com a ajuda per als ossos. Talment les llets actuals a les quals s’afegeix calci.

Si la bonica i espavilada jove neolítica de Juverri ens fes generós present de noves troballes de destrals, les guardaríem per exposar-les al museu nacional el dia que sigui una realitat. I esperem i volem, valga’m Déu, que ho sigui! Totes les destrals de Juverri hi anirien a exposició, també la que ha adquirit el ministeri de Cultura per internet i que tanta polseguera ha alçat per si és autèntica o només una falsificació. Vista en fotografia, no sembla pas enganyosa, i pel preu pagat, 45 euros, l’adquisició no la podem considerar cap bestiesa i menys un demèrit per al departament de Patrimoni. Val més pecar de bona fe que de vanitat. Molt pitjor seria, i és, quan una peça en custodia s’extravia, desapareix i ningú sap on ha anat a parar, si és darrere un armari o se l’ha menjat el gat.