El cost i el valor

“És un home que sap el cost de tot, però el valor de res.” És una frase d’Oscar Wilde que algú ha volgut darrerament utilitzar per definir l’actual president dels Estats Units. Li vagi bé o no al senyor Trump, en tot cas a mi m’ha fet reflexionar pel fet que ens ho podem aplicar amb més o menys grau a nosaltres mateixos i a gran part de la societat en la qual ens fan moure, vulguem o no.

Normalment cost es refereix a preu, a despesa, a import. El diccionari ens diu que també a vàlua i a valor. Però més aviat com a conjectures crematístiques.

En canvi, valor es refereix més a estimació, qualificació, valoració. També és cert que es pot referir al preu de les coses. És allò de “quant val això”? Que seria molt diferent a dir: “sí que val aquesta persona”! En el sentit del valor ètic, moral, espiritual, valors humans, en definitiva. Però més enllà que aquesta frase la puguem fer servir per a l’histriònic senyor Trump (per cert, que ningú cregui que és un passerell intel·lectual, a l’inrevés, ha estat suficientment intel·ligent o llest per saber treure el pitjor de milions i milions d’americans) crec que ens la podem incorporar més o menys tots, jo el primer.

Tot sovint valorem persones o coses pel que costen. Sí, sí, també persones: no preguntem l’esforç, el treball o els sacrificis que ha hagut de portar a terme per obtenir una situació determinada, sinó que diem: “quina sort ha tingut”, o bé, “és clar, amb els padrins que ha tingut”, o les “influencies”... És a dir, acudim al cost material, no pas als valors que pugui haver assolit.

No cal insistir en allò de tant tens, tant vals, frase, és a dir, pensament, que avui està en boca de tothom. I no cal dir quan ens referim a l’anomenat “triomf” d’una persona. Això és nota molt en els sectors bancaris i parapúblics: “fixa’t, va començar del no- res i mira com ha pujat, fins i tot se li nota en el cotxe que porta, o en les vacances”, etc. I això, també cal dir-ho que certes entitats bancàries (no totes, també és cert), tenen extrema cura a procurar no aparentar. I és clar, també diem: “s’han perdut els valors”, quan ens referim a allò que ens semblava etern o gairebé, i el temps no ha fet res més que espolsar-los i deixar en el seu lloc el cost que, aquest sí que no l’hem perdut, o almenys és un dels models importants en la nostra vida, en la línea del que Jorge Mario Bergoglio, sí, el papa Francesc, diu, “l’economia mata”. O quan el 8 de juliol del 2013, a Lampedusa, deia, entre altres coses, “cal fer-se aquesta pregunta: qui és responsable de la sang d’aquests germans i germanes nostres? ‘Ningú!’ Això responem: ‘no soc jo i jo no hi tinc res a veure, i deu ser algú altre, però jo certament, no’. La cultura del benestar que ens fa pensar en nosaltres mateixos, ens torna insensibles davant els crits dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó que són boniques, però insubstancials, i són una il·lusió buida i fugissera que porta a la indiferència vers els altres i que fins i tot porta a la globalització de la indiferència”.

I certament, només si donem importància al valor i no pas al cost, entendrem les paraules de Bauman quan diu a Desconeguts a la porta de casa: “el model al qual tornaré és al de la conversa, i en particular al de la conversa entre persones que provenen de maneres de viure diferents”.

I també, “de la mateixa manera que per saber si una cosa és bona cal provar-la, per saber si la conversa és el canvi que duu a la comprensió mútua, al respecte recíproc i finalment a l’acord [encara que es redueixi a estar d’acord a estar en desacord], cal participar en la conversa i encaminar-la cap al propòsit de negociar conjuntament els obstacles que sorgiran en el procés”.

Per això, al meu entendre és tan important distingir nítidament entre el cost i el valor de la vida i en la vida. No tenen res a veure. Malauradament els confonem individualment i socialment. Una vida humana és un valor. No un cost. Oi?