Final de temporada

El pont de Pasqua tanca la temporada alta del turisme i obre el parèntesi de baixa activitat en el principal sector econòmic del país. Hem tingut un cicle hivernal excepcionalment llarg i on la neu, ja mai adversa, ha caigut amb abundància i freqüència suficients. Ha coincidit, també, amb un calendari que ha retardat la Setmana Santa respecte dels anys anteriors, perquè tornin a coincidir el delit per l’esquí i les primeres trepitjades a les platges, dividint les destinacions dels qui han pogut fer minivacances.

Pocs recorden, si no és per haver-ho llegit o escoltat –i sense gaire nostàlgia– aquell altre país llunyà en el temps, tan escassament poblat i d’emigració for-çada, que revifava “de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre”.

Ara la dificultat es planteja als lapses entre les dues campanyes turístiques, la segona amb la minvada afluència a l’estiu, sense llargues estades de famílies estiuejants, una espècie humana extingida com altres, per imposició del vertigen de l’era informàtica que fa impossible assolir l’objectiu de la desestacionalització, per molt que s’intenta alleujar amb atractius com el paisatge, l’esport de muntanya, la riquesa cultural i patrimonial, el Cirque du Soleil... Els més optimistes poden replicar, amb raó, que sense el volum massiu de l’hivern, les entrades de visitants forans, encara que siguin excursionistes, es mantenen sempre a cert nivell tot i la pèrdua d’atractius, inclòs els diferencials de preus i d’oferta al comerç. Poc per mantenir del tot vius i actius hotels que tanquen, temporalment, o per sempre més.

Per a alguns, la pausa arribarà una setmana més tard, perquè ens queda Sant Jordi. Dia dels enamorats en l’àmbit de la catalanitat cultural i també quan el llibre –un cop l’any no fa mal– pren un protagonisme insòlit. Tanmateix, la coincidència en diumenge no és un bon auguri, perquè pot convidar, els qui puguin, a marxar de les Valls. I encara sort que els meteoròlegs han fet una previsió –tot i que reconegudament prematura– de bon temps, després d’uns dies de baixada de temperatures i pluges. Tant de bo.

És evident la gran davallada, sense arribar al pessimisme dels qui veuen la Galaxia Gutenberg camí de la transformació en forat negre, però el fet és que per aquesta data cabdal han tornat a ser abundants les presentacions d’obres noves, de narrativa, de poesia i en general en els dos grans apartats de ficció i no ficció.

Peruga, Gibert, Morell –amb disculpes a qui pugui oblidar, poden estar segurs que de manera involuntària– els treballs premiats a la Nit Literària, els apareguts al Principat veí, sobretot mediàtics, els best-sellers d’ar­reu, els còmics i altres propostes infantils i juvenils... hi haurà de tot i força, amb més oferta que demanda, ja és sabut.

I és que, contra les enormes dificultats, agreujades aquí per la dificultat de la distribució i presència fronteres enfora, continuen havent-hi bojos i boges que s’entesten a escriure, que no s’estan de conrear aquesta vocació o vici solitari, i els encara més idealistes que es mantenen com a editors, tots plegats en quantitat desproporcionadament alta per a les dimensions geogràfiques i humanes andorranes.

Encara més, una gran part dels qui han culminat l’aventura –ingrata, excepte per a uns pocs privilegiats que s’ho han ben gua-nyat amb esforç i art– es faran presents a Sant Julià, Escaldes i la plaça del Poble de la capital per copsar si és o serà gran o petit el ressò, l’acceptació dels receptors dels seus missatges enquadernats, tot signant dedicatòries als fidels seguidors o a lectors nous.

Deia el cantant que “l’important c’est la rose”. I sens dubte ho és, com a senyal d’estimació, de parella, familiar, extensible a l’amistat o la companyonia. Però en el llarg camí cap a la igualtat, el llibre també és, cada cop més, un objecte de desig o d’interès per a nenes, noies i dones. Només cal oferir-los-hi l’adient.

Els i les que ens quedarem aquest diumenge vinent difícilment renunciarem a la passejada ritual, per triar la flor –o les flors– i complir l’altre ritual, de veure les novetats editorials i potser emportar-nos-en una o més. Alguns, fins i tot, s’asseuran una estona, a una de les tres o les tres parròquies que les organitzen, en espera de qui vulgui un volum amb dedicatòria personalitzada.