Eleccions a França

La presència d’enquestes gairebé quotidianes fa que l’elecció imminent del president de la República francesa doni lloc a un nou tipus de debat. Ja no es tracta tan sols d’expressar senzillament una tria entre els onze candidats presents a la primera volta, sinó de decidir-se eventualment en funció de la segona volta, on només quedaran dos candidats. Hi ha encara molts indecisos i, amb raó o sense, se suposa que podrien encara escollir massivament un costat abans que un altre.

Hauríem de votar pel candidat més proper a les nostres pròpies conviccions? O bé per donar testimoni del nostre humor, que serà probablement protestatari? O encara votar per impedir l’arribada al poder d’un dels candidats, que no volem de cap de les maneres?

Un deure de neutralitat imposa als funcionaris francesos a Andorra de no prendre partit per cap dels candidats (el mot neutre ve del llatí ne uter, que significa ni l’un ni l’altre). Però malgrat tot hom pot reflexionar sobre les diferents concepcions del vot. I si finalment una determinada concepció del significat del vot porta a optar per un candidat i no per un altre, diguem que això forma part dels riscos de l’ofici. En efecte, si una opció no pot pas ser titllada de falsa, una teoria, si s’escau, sí que pot ser errònia.

Des de l’aparició d’un conegut text de Max Weber, hi hauria dos actituds oposades entre les quals semblaria impossible, en principi, de decidir-se. L’ètica de la convicció m’aconsellaria de ser fidel als meus valors malgrat el perill de voler alguna cosa inabastable; segons l’ètica de la convicció, no em cal transigir en l’expressió de les meves idees, car el meu vot no incorpora la possibilitat d’arreglar tots els desordres del món. L’altra convicció, coneguda com a ètica de la responsabilitat, em portaria a tenir present que voler alguna cosa és també voler les conseqüències de la meva decisió, enlloc de deplorar-les o ignorar-les.

Entre aquestes dues maneres de fer tan característiques hi hauria una tensió irreductible des del moment que tant en una com en l’altra es tracta d’una avaluació personal, d’una decisió a la qual no escau oposar-hi un saber. En efecte, jo trio en funció d’uns valors la veritat dels quals no pot ser ni demostrada ni imposada a algú que no els comparteixi. D’aquesta manera, a les nostres decisions els manca un fonament racional, no pas en raó de la nostra ignorància o d’un defecte de raonament, sinó simplement perquè són decisions.

Tornant a la primera volta de les eleccions presidencials a França: com hem d’actuar i, per consegüent, per qui votar? Es tractaria aleshores de determinar una manera d’actuar el proper 23 d’abril i no pas d’avaluar, fora de context, les qualitats intrínseques dels diferents candidats. El dia de Sant Jordi, els ciutadans francesos votaran per escollir un home o una dona per a la magistratura suprema: el que importa no és pas saber quin grau de popularitat tindrà el candidat pel qual hauré votat, sinó qui esdevindrà al cap d’un mes el president de tots els francesos.

Diversos candidats invoquen el Poble, els seus desitjos, les seves frustracions i juren que en seran portaveus. Ara bé, de quina manera una acció governamental futura podrà mai conciliar els interessos oposats dels electors i les seves queixes contradictòries? Alguns, pel que sembla, gosen prometre mesures incompatibles entre elles, ço que és pròpiament el que defineix la demagògia: concedir a cadascú el que vol escoltar, bo i sabent que serà impossible de fer alhora una cosa i la seva contrària. En aquest cas, la tasca de la informació lliure no és pas tant prendre partit –respecte a la neutralitat– sinó demostrar voluntat de veritat –objectivitat– mostrant que es tracta d’enfumage i populisme.

Més profundament, el vot no és democràtic perquè expressaria, en aquesta elecció presidencial, la diversitat del cos electoral. La massa no és pas el Poble, sinó el sediment difús dels egoismes i les petites covardies; és més aviat la irracionalitat del desig i la irresponsabilitat que l’anonimat no fa sinó afavorir –els comentaris a internet sobre qualsevol article en són un bon exemple–. Com Hobbes va demostrar a bastament, nosaltres no podem voler plegats alguna cosa sinó és mitjançant algú que ho fa en representació nostra per delegació de sobirania. No hi ha doncs Poble fora dels seus representants. No hi ha unitat de la voluntat popular ni coherència en les mesures de govern fora de les institucions.

A Europa, a comptar del segle XVIII, s’ha anat imposant progressivament la idea d’una sobirania dels pobles contra la concepció de l’origen diví del poder civil, la doctrina dita del poder de dret diví. Aquesta expressió no vol pas dir que un dia Déu hauria designat els governants; vol dir que aquests darrers, arribats que són un dia al poder en raó d’una successió d’esdeveniments humans, massa humans, reben la seva autoritat de Déu de la mateixa manera que els bisbes reben del Crist la seva autoritat pastoral.

Estranyament, aquest combat que havíem cregut guanyat per les Llums, ressorgeix avui sota la forma de l’oposició entre un vot de convicció i un vot útil. En efecte, si només compta la rectitud o la puresa de la meva intenció, caldrà que confiem en la Providència per tal que les nostres accions siguin d’èxit. O, si voleu, com podria jo políticament romandre indiferent a les conseqüències del meu vot, és a dir, renunciar a fer tot el que estigui a la meva mà per tal que les conseqüències dels meus actes no contradiguin la meva intenció inicial?