Adeu amic Jan, si més no... fins aviat!

Jan, mai m’hauria pogut imaginar que un dia estaria a Segudet, amb els ulls ben enaiguats, escrivint-te un últim adeu; l’escrit més difícil i dolorós que hauré escrit mai. Et prometo que ho faré tan bé com podré!

Diuen que les persones quan marxen d’aquest món és per sempre, però no la petjada que deixen als que es queden, i t’asseguro que la teva, en tots nosaltres, ha estat molt forta.

Miro cap enrere i veig dos xavals que no aixecaven un pam de terra, sempre fent l’ignosent per Ordino, pescant al riu de Segudet, remenant conills amunt i avall, jugant amb tota la colla al camp de futbol, fent trial, acabant la paciència dels monitors de l’ECOA-Centre Esportiu... etc., i et puc dir que la teva amistat i caràcter sempre ha forjat unes relacions entres tots nosaltres indestructibles i sòlides com el ferro. Sempre recordem i recordarem aquells anys universitaris quan vivíem tots junts a Barcelona, els viatges de cada estiu, els Rosers d’Ordino, els Caps d’Any, sopars... i un llarg etcètera de vivències indescriptibles.

JAN TIOO... estaves en el millor moment de la teva vida, tot just fa deu dies ho comentàvem des de Munic; sé que te n’has anat en mig d’un dolç encís d’harmonia, on la felicitat i l’esperança es feien visibles als teus ulls; als de la teva parella, la Clàudia, que t’havia fet tan feliç aquests últims anys; als dels teus pares, la Montse i el Joan; als de la teva germana, la Mireia; als del Marc; tiets; cosins; als de tots els teus amics de la colla d’Ordino, amics de la colla de les motos..., etc.

Sempre tendre i silenciós, ens has deixat un buit irreparable que de mica en mica omplirem entre tots amb els records de la teva amistat i afecte.

Una part de tots nosaltres se n’ha anat amb tu al cel. Un cel que amb tu serà més dolç i clar que mai, on estic segur que sempre ens estaràs vigilant atentament per evitar que s’enfosqueixi i ens porti tempesta.

Em sento molt orgullós de tu, de tota la gent que tens al costat i de tota la parròquia d’Ordino en general. Tots ens vam unir, deixant de banda les nostres diferències, per dir-te un últim adeu. Va ser un moment d’unió inimaginable i indescriptible, i avui més que mai em sento orgullós de ser d’on som i d’haver-nos criat enmig d’aquestes munta-nyes.

Et prometo que no t’oblidarem mai, et recordarem en cada instant de les nostres vides, i entre tots ens cuidarem com tu feies amb nosaltres.

Sé que a vegades soc un orc i un furro però tu –millor que ningú– en el fons sabies que no, per això sempre em deies “corderet amb pell de llop”.

Amb la teva amistat sempre se m’han duplicat les alegries i se m’han dividit les angoixes; gràcies a tu he après que la pietat sempre és més intel·ligent que l’odi, i que si es va pel món amb una mirada amistosa, s’aconsegueixen de per vida bons amics com tu i els que t’envoltaven aquests últims anys.

JABALÍ!!! No fotis massa l’animal per aquí a dalt, saluda la padrina Rafela, també la tieta Glòria, i tots els que ens han deixat últimament!! Digues- los que per aquí a baix no us oblidem i lluitem dia a dia el millor que podem. FINS AVIAT AMIC!!