Els valors intel·lectius i culturals

La despersonalització i deshumanització que pateix la nostra societat ha provocat un sentiment de desànim en moltes persones i ha portat a una mitificació de la natura i del món senzill dels animals com a forma d’evasió del que es considera un món dels éssers humans desproveït de valors. Quan hom utilitza expressions com “tot està corcat fins al moll de l’os” o “els animals són més nobles que les persones i mai no t’apunyalaran per dar­rere” s’està expressant amb claredat aquesta manca d’humanitat que hi ha dins de les societats humanes actuals.

Però, són les societats humanes reprovables en tot? És el món natural més perfecte que la nostra civilització? No és obvi pensar que la natura té també les seves limitacions i que dins la civilització hi ha aspectes positius? I si existeixen aquests aspectes positius, com posar-los a la llum de tothom i com fer que arrelin en tothom perquè puguem millorar la condició humana?

La meva opinió és que la natura no és gaire millor que el món dels éssers humans. Cal respectar aquesta natura perquè del seu equilibri i del seu bon estat depèn, en darrer terme, la supervivència mateixa de la nostra espècie. Però com totes les formes de vida al planeta Terra, aquest món natural no se situa, pel que fa al seu rang qualitatiu, més enllà que qualsevol de les nostres societats humanes.

De fet, tota la vida i tota la història de l’evolució de la vida a la Terra ha estat i és un drama, tant en el cas dels animals com en els vegetals. I resulta un drama perquè, entre altres coses, un organisme vivent, per obtenir l’aliment, ha de matar (els herbívors també: maten herbes). És l’anomenada lluita per la vida tan ben exposada per Charles Darwin a la seva obra L’origen de les espècies. Menjar i no ser menjat; ocupar un lloc i no ser desplaçat; reproduir-se i no quedar sense continuïtat evolutiva; aquest és el drama de la vida i la mort a la Terra.

Els éssers humans no en som probablement una excepció. Els medis urbans, per exemple, que són l’expressió màxima de la nostra civilització, funcionen dissortadament moltes vegades, pel que fa a les relacions que s’estableixen entre els seus pobladors, com simples ecosistemes naturals (diem per exemple reiteradament que la ciutat és una jungla). Però, en contrapartida, també es tracta d’uns medis diferents, i eficients en certa manera des d’un punt de vista particular, ja que, gràcies a l’existència de principis, gaudeixen de cert grau de consens entre els individus, de forma que aquest individu se sent més protegit dins seu. I si no de què serveix l’educació, el progrés mèdic, la cultura, l’art, la ciència, sinó per fer societats humanes més agradables en termes de convivència i de consecució de benestar.

Els éssers humans tenen molts defectes, és cert. Només cal fer un repàs a les atrocitats comeses per molts personatges sanguinaris al llarg de la història. Però també tenen virtuts, moltes virtuts que els animals no tenen. El que ocorre és que aquestes virtuts estan com desdibuixades o soterrades per la vida vertiginosa que portem cada dia. Però són latents i existeixen.

Quin ésser humà amb un mínim de finor, per exemple, faria com fan moltes bestioles que, en lloc de caçar o pescar i preferir la carn fresca, troben més útil i productiu acudir als abocadors humans per cercar-hi menjar. Aquí, els éssers humans som molt més fins. La nostra inclinació natural és la de cercar el menjar fresc i en bon estat, cosa que no fan sempre molts animals.

Hem de potenciar, a les nostres societats, la valoració i el gust per la cultura, per la creació artística, pel coneixement, per la ciència ben entesa. Dic ciència ben entesa; això vol dir pensant amb la premissa que el científic fa recerca pel bé de la humanitat, i que l’ús que dels seus descobriments i de les seves aportacions en puguin fer després els que tenen el poder és independent dels bons propòsits inicials de l’home o dona de ciència.

La revaloració de tots aquests aspectes que formen part d’allò tan valuós que té l’ésser humà com és el raciocini i l’intel·lecte ha de ser la pedra angular per poder sobrepujar la mediocritat i la sordidesa del món en què ens trobem immersos. Jo personalment he descobert que a partir d’aficions com la poesia, les matemàtiques, la música clàssica i les caminades per la muntanya per gaudir el paisatge podem atansar-nos a l’aprehensió d’una perfectibilitat humana que s’assoleix amb l’intel·lecte i l’assumpció de valors culturals.

La poesia és la bellesa de les paraules i de la construcció d’emocions i de sentiments a partir d’aquestes paraules, i, també, l’encís de saber crear una música a través del vers. És la meravella de construir simbolismes i figuracions destinats a fer-nos somiar i a enriquir la nostra imaginació i el nostre pensament. La poesia és, en definitiva, edificació de l’esperit i de la personalitat.

Les matemàtiques són l’estètica de l’exactitud en la mesura i el càlcul, la bellesa de les equacions i de les construccions algebraiques, de la notació i la formulació. Amb independència de la seva aplicació pràctica en altres camps, el llenguatge de les matemàtiques és un llenguatge pur i dotat d’una lògica interna pròpia. El descobriment i domini d’aquest llenguatge esdevé per si mateix una aventura grandiosa.

Dins del camp de la música, la perfecció és Johann Sebastian Bach, Beethoven o Mozart. La música elaborada per aquests tres grans compositors és l’estètica de l’harmonia dels sons, exigència de la construcció i domini del llenguatge que, posats al servei de la imaginació i del talent, permeten crear uns escenaris sonors on la composició musical, extremament delicada i fina unes vegades, espectacular i animada per grans ressonàncies d’altres, resulta d’un plaer exquisit per a l’oïda de qualsevol melòman. Bach ens va posar, ja a la primera meitat del segle XVIII, els principals fonaments de la música occidental en esdevenir el punt de partida d’una nova era en què es consolidaria el llenguatge harmònic i la construcció formal. Beethoven ens va fascinar per la novetat també de les seves creacions i per la capacitat de sorprendre qui l’escoltava. I Mozart va tenir el gran do de saber crear un llenguatge musical senzill i alhora profund que ens deixa bocabadats encara avui dia.

Aquests i altres valors in­tel·lectius i culturals que són intrínsecs a la condició humana i que enalteixen el nostre rang com a persones i com a éssers dotats de racionalitat ens han de servir per millorar com a individus que formem part d’una societat i per sobreposar-nos a un món tangible que, a totes voltes, apareix ple d’imperfeccions. Jo personalment, treballant els camps esmentats, he pogut fer-me humanament més humà.