Geografia poètica de Montobbio

És curiós constatar com els ambaixadors, al llarg de la història, han esmerçat temps físic i psicològic a escriure. Normalment són esplèndids escriptors, com a mínim narradors, sigui d’anècdotes, de xafarderies, d’aquelles petites o grans coses que les històries oficials no expliquen o no ho volen fer, sigui per causes nobles o bé espúries.

Un xic més estrany és trobar poetes, poetes de veritat vull dir, en aquests emissaris, representants, enviats. Són els missi dels estats que representen. Jo, modestament, vaig ser uns anys ambaixador d’Andorra al Vaticà i ni per activa ni per passiva em passà mai pel cap engiponar quatre versos; d’entrada, perquè hi estic negat. Potser pel fet que, de ben jovenet, em correspongué traduir Horaci, Virgili, Ovidi, etc... la qual cosa em creà un rebuig –no pas com a lector, a l’inrevés, he estat i soc un gran lector de poesia– visceral per intentar escriure poemes. Allò de comptar i rimar versos, estrofes, no ha estat mai el meu fort... Ai!

Per això, al costat d’obres d’assaig importants en la seva bibliografia, m’ha semblat un poemari excepcional l’intitulat Mundo (una geografia poètica) on es reuneix gran part de la geografia interior, la poètica, de l’ambaixador, Manuel Montobbio, del Regne d’Espanya a Andorra. Profund, estimulant, aqueferat poeta, l’ambaixador. De pedra picada. Dels de veritat. Ell forma part, al meu modest entendre, d’aquella generació que va més o menys del 1944 al 1952 i que han titulada com Caminos que se abren, en la variant meditativa, religiosa, quotidiana. Valverde, Vicente Gaos, Carlos Bousoño. I també connectat amb Rosales, Vivanco, Leopoldo Panero... Però és clar, al darrere hi ha Juan Ramón, Guillén, Dario i tants i tants altres... També hi veig Séferis, Saint John Perse, Kavafis, Montale. Com sempre, darrere d’un gran escriptor hi ha un infatigable lector.

“Somos un alma caída, una sombra, un reflejo de lo que en esencia somos o podemos ser, una búsqueda”, diu al pròleg del llibre. Quin encert, i que ben dit!

Que no s’equivoqui ningú amb aquest poemari. Sí, és una geografia poètica – ciutats enormes, “llocs perduts”, “llocs somiats”, “fronteres”, “viatges”, “llocs trobats”, llocs senzillament, cabdals, emblemàtics (Brujas, Ragusa, Amsterdam, El Salvador, Roma, Barcelona, Pequín i sobretot Tirana), però és per a mi la descoberta d’una atmosfera interior feta d’introspecció, de recerca de paraula darrere paraula, de goig i de sofriment, ja iniciada als anys 1986, amb Los trabajos de Hércules, i amb un poema que forma part dels mateixos, intitulat Quiero, que és dels que penso que romandran a la memòria de la literatura castellana.

Però el llarg poema sobre Tirana amb aquests versos que diuen així: “siento a veces el peso del tiempo, / el peso de tantas ciudades/ que sólo podemos vivir/ cada uno en / cada uno / que solo podemos vivir/ cada uno en el otro /, y este es el único argumento / de la obra”, és un xiscle a la vida, a l’amor, al diàleg, a reposar els ulls en càrrecs, cases i persones. I a tocar-los i si pot ser, acaronar-los.

Totes les ciutats, que són molt més que un recull de pedres, li han estat l’excusa ben objectiva –un tros inviolable de la seva vida– per descriure la geografia interior de Montobbio. Andorra, on ja porta dos anys i mig, també ho serà? Tal com ell diu: “pues la poesia fundamental es la que se escribe con la vida en la vida, pero también el anhelo de apresarla en el papel. Es por eso un río discontinuo, una corriente que fluye por dentro y a veces emerge. Tal vez un imán la atraiga, tal vez algo de fuera se nos mete dentro”. Hi haurà, novament, una mena de Quiero, i una Tirana –bé, això seria gairebé impossible...– que podria portar per nom Andorra?

Manel Montobbio té llarg i profund “currículum” professional. Però ha aconseguit quelcom realment difícil: mantenir una discreció, un savoir faire i una professionalitat exquisides, i ensems lliurar els accidents geogràfics del seu interior i deixar-los lliures...