Copríncep o Coprincesa?

El passat dia de Sant Jordi, amb sorpresa relativa, els aspirants dels dos grans partits tradicionals francesos a l’elecció presidencial es van quedar fora per primera vegada en la història recent. François Fillon, de la dreta republicana, carregat amb el pes de les imputacions judicials; i el socialista Benoît Hamon, per la pèrdua de popularitat del predecessor, François Hollande i el seu govern.

Diumenge vinent, a la nit, es coneixerà el nou president de l’Estat veí i a la vegada –probablement– el pròxim Copríncep. Els pronòstics auguren una victòria d’Emmanuel Macron, un jove de 39 anys i tanmateix amb experiència com a secretari d’Estat i més endavant ministre de l’àmbit econòmic sota el mandat d’Hollande.

Es tracta d’un socialista d’origen, però inclinat cap al liberalisme, com ho van demostrar els seus projectes de reforma, restrictius, en l’àmbit laboral i de l’economia. A això cal afegir-hi la dada familiar, que diverses fonts franceses no consideren del tot anecdòtica. Es va casar amb una de les seves professores de la universitat, vint-i-cinc anys més gran, que ha estat mentora, a més de companya.

Un candidat també fora de l’habitual perquè s’ha presentat per lliure, sense el suport d’un partit preexistent, i en això es podria veure una coincidència amb el desig de renovació política dels països del sud de la Unió Europea, però a la vegada un problema a l’hora de validar la possible majoria en les presidencials amb l’altra, a l’Assemblea Nacional, que li pugui garantir l’estabilitat que dona el domini en l’àmbit parlamentari. Si, com auguren tants, no l’arriba a obtenir, tornaria a plantejar-se la cohabitació d’un president amb un cap de Govern de color polític diferent.

Hi ha tres precedents no tan llunyans; el president Mitterrand va designar líders de l’executiu de la dreta republicana, successivament, Jacques Chirac i Edouard Balladour, mentre que Chirac, quan va ser escollit per a la presidència, va nomenar el socialista Leonel Jospin. Diversos analistes apuntaven que, per a aquesta segona i definitiva campanya, Macron presentaria febleses, per la seva falta d’experiència, davant la sobrada de la candidata ultradretana Marine Le Pen, a la qual li sobra bagatge de conteses anteriors.

El front anti-Le Pen, els suports a l’altre candidat com a mal menor, anunciat per republicans, socialistes i centristes, hauria de ser suficient per decidir. La lluita, tanmateix, s’augura aferrissada.

No cal oblidar que el Front National (FN) es nodreix del descontentament de la població i dels atractius que per als desfavorits presenta el populisme. Els missatges contra la immigració i per la sortida de l’Europa comunitària i de l’euro són apreciats per bona part de la població, tot i la dificultat de complir el programa, almenys en la segona part, i constitueixen alhora una nova amenaça per a una UE ja afeblida pels conflictes interns, i sobretot pel Brexit.

Afegim que aquesta vegada un volum impossible de mesurar, la filla Le Pen els ha disputat els vots amb l’esquerrà radi- cal Jean-Luc Mélenchon, en el mateix espectre sociològic de l’àmbit dels treballadors, molts procedents de l’antic Partit Comunista. Coneguda és la dita que els extrems es toquen. I Mélenchon no s’ha adherit al front de centredreta, deixant llibertat de sufragi als seus seguidors. Si a aquests afegim el de les opcions minoritàries també a l’esquerra del Partit socialista, el volum total dels qui paradoxalment –i com a càstig a la dreta, tal com l’entenen, sense discriminar– passarien a fer costat a l’extrem contrari en nombre força abundant.

El referèndum britànic per a la sortida de l’Europa comunitària, i encara més, el record recent de la sorprenent victòria de Donald Trump als Estats Units són fantasmes que planen sobre la imminent fase decisiva de les presidencials franceses.

I per la part que ens toca a Andorra, pot quedar el dubte més o menys fonamentat sobre el manteniment del Coprincipat per la part francesa. Qui proclama la sortida d’Europa en pro del nacionalisme no semblaria gaire compatible amb l’acceptació del càrrec de màxima representació d’un altre Estat, o potser sí, per orgull. La incògnita és també extensible a Macron, sobretot segons el proper ministre d’Exteriors del nou govern que vingui. L’eliminació del consolat ha estat un senyal força evident de la mandra, com a mínim del Quai d’Orsay, a mantenir el nivell de representació institucional francesa a les Valls que ha estat plurisecular i a l’equilibri entre els poders dels veïns tan defensat aquí –amb fets i fins i tot per escrit– des dels temps de Fiter i Rossell al Manual Digest.