Defensa de la nostra nacionalitat

No em considero més legitimat que cap altre per emetre una opinió, encara que la consideri d’una importància capital per a l’esdevenidor del nostre país i el futur dels nostres fills. No ocupo cap lloc oficial, no represento res ni ningú, però em permeto prendre la paraula utilitzant el meu títol de ciutadà andorrà. Em podria prevaler de parlar des dels meus 85 anys, però no crec que en l’època en què vivim l’edat sigui considerada cap qualitat. No obstant això, el fet d’haver viscut la meva família i jo mateix durant el segle XX, no ho oblidem, període molt mogut amb un nombre considerable de morts provocades per dues guerres mundials i la guerra civil espanyola, sense que n’haguéssim de patir cap conseqüència protegits per la nostra nacionalitat, em permet ésser un testimoni privilegiat d’aquesta època. No m’atreveixo ni a imaginar què hauria passat al tenir una segona nacionalitat, espanyola o francesa, per exemple (no oblidem que tota nacionalitat implica drets i deures i particularment el deure militar en cas d’haver de defensar la pàtria). Però parlaré únicament com a ciutadà andorrà, cap de família, pare de tres fills i padrí de cinc nets, pensant sobretot en els beneficis que ens ha dut i que els durà la independència del meu país.

He llegit en algun lloc que un partit andorrà ha introduït en el seu programa, com a objectiu, la modificació del Capítol II, article 7, paràgraf 2, de la Constitució, que estipula: “L’adquisició o el manteniment d’una nacionalitat diferent de l’andorrana implica la pèrdua d’aquesta.”

Voldrien modificar aquest paràgraf per tal de permetre als nostres ciutadans de gaudir de més d’una nacionalitat.

Utilitzen, en defensa d’aquest objectiu, tres arguments que consideren evidentment importants:

1) La possessió d’una sola nacionalitat és causa per als andor­rans d’algunes dificultats per circular i per efectuar certs tràmits en els països estrangers.

2) La hipocresia que representa voler ignorar que alguns andorrans, de manera il·legal, es beneficien d’aquesta doble nacionalitat.

3) La doble nacionalitat és una pràctica corrent en la majoria dels països que ens envolten. Intentem examinar cadascun dels arguments successivament:

1) Com tot andorrà, durant la meva llarga existència he viatjat molt i per tots els continents. No crec que hagi tingut gaires més problemes que cap altre viatger qualsevol. A menys que es consideri que passar un moment en una oficina on t’examinen la identitat, o haver de seguir, en un aeroport, la fila dels viatgers no membres de la UE representi un sacrifici insuportable. Quant als obstacles que poden aparèixer quan tenim necessitat d’efectuar gestions en un altre país són problemes que es tracten de govern a govern, car són competències estatals entre dos països sobirans. No acceptar això és no fer confiança al seu país per a defensar els interessos dels seus súbdits.

2) Quant a les persones que es beneficien d’una segona nacionalitat, no hi ha evidentment cap estadística que ho corrobori, és probable que n’hi hagi. Cada vegada que es promulga una llei apareixen infractors que no la respecten. Implica això que s’hagi de canviar la llei? Si es considerés el nombre d’infractors al Codi de la circulació, aquests sí que són coneguts, fa temps que aquest codi s’hauria suprimit.

Si es tingués en compte el fet que la majoria dels habitants del nostre país utilitzen el castellà com a llengua de comunicació, també s’hauria de modificar l’article 2 del Títol I de la nostra Constitució, que proclama el català com a llengua oficial?

3) És veritat que els súbdits de la majoria dels països que ens envolten tenen la possibilitat de poder fruir d’aquesta doble nacionalitat. (Insisteixo que tenen la possibilitat no dic que tenen.) És positiu que abans d’adoptar una norma que s’apliqui als nostres ciutadans s’observi el seu funcionament en els països que ja la utilitzen per a apreciar-ne els avantatges o els eventuals inconvenients.

Però en el càlcul dels avantatges i dels inconvenients quan es vol imitar un altre país, per a esser objectius, s’ha de prendre en consideració un element important propi del nostre Estat: la seva talla. (Per què no ens informem en països de talla similar?) En els països de milions d’habitants el percentatge dels súbdits detentors d’una doble nacionalitat és absolutament derisori, amb un ventall de nacionalitats molt gran i que per consegüent no pot tenir cap influència sobre el funcionament normal de la nació.

Si considerem el cas d’Andor­ra, aquí no crec que siguin necessàries estadístiques: és de notorietat pública que la gran majoria dels nostres conciutadans són susceptibles d’optar per una segona nacionalitat i, el que és de capital importància: la mateixa.

Posem-nos la pregunta i contestem-hi sincerament: tindria o no conseqüències greus, potser fatals, per a la independència del nostre país, el fet d’ésser habitat per una majoria de ciutadans, amb tots els drets, però gaudint de la nacionalitat d’un altre país, del mateix país?

Jo responc i dic que sí, crec que seria renunciar a la nostra independència per uns beneficis insignificants. És veritat que la seva defensa ens imposa certs sacrificis, però també insignificants si els comparem amb els que els nostres avantpassats es van haver d’imposar per a conservar-nos el nostre país.

Els beneficis, però, han estat considerables: em limitaré a citar-ne tres:

–La nacionalitat va evitar la invasió del nostre país pels alemanys. –La nacionalitat va ser un obstacle per als anarquistes espa­nyols que ens volien embarcar en el seu combat.

–La nacionalitat va salvar els andorrans de participar a les guerres europees.

Defensem-la per poder-la trametre als nostres fills com nosaltres l’hem rebut dels nostres pares .Què ens dirien si algun dia haguessin d’anar a defensar, militarment, una pàtria que no és la nostra? Ja veig la resposta del lector: “Les guerres són una malaltia d’una altra època.” Estem segurs d’estar vacunats contra aquesta malaltia? Observem només com actualment totes les grans potències estan augmentant llur pressupost militar.

Pensant en els nostres pares, pensant en els nostres fills, conservem la independència d’Andorra.