Dependències que ignorem

L’ésser humà és dependent tota la vida. Potser és per això que Ortega definia la individualitat com “jo i les circumstàncies”. De nadons i petits depenem del pare i –sobretot, encara– de la mare. Durant el cicle educatiu, de mestres, professors i professores. A la feina, d’un cap o d’uns propietaris. I en la vellesa, de familiars o cuidadors.

S’acostuma a dir, amb tota la raó, que no trobem a faltar la salut fins que la perdem, en un grau o un altre. Però hi ha altres necessitats que ens hem o ens han anat creant al llarg de la història fins que les sentim igualment bàsiques.

Pensem en els serveis d’electricitat i aigua corrent que, quan fallen –afortunadament no gaire sovint ni gaire temps–, ens agafen descol·locats, si no hem tingut la previsió de deixar a mà espelmes, o una lot, o una reserva de garrafes o ampolles de l’aliment líquid principal.

El darrer –per ara– dels elements o béns que ja ens semblen imprescindibles són els relacionats amb la informàtica: internet, les xarxes socials, mitjançant un ordinador i ja, directament, als telèfons de dar­reres generacions.

Hi ha qui, sobretot amb la perspectiva de la tercera o la quarta edat, s’ha constituït en objector d’aquest trànsit, com hi ha persones que han decidit renunciar al permís de conduir i al vehicle propi, mentre que els nens i les nenes semblen arribar a aquest món amb el domini de l’electrònica per ciència infusa, i amb la capacitat de resoldre als adults els problemes que podem patir en aquest àmbit.

Fins i tot la dependència de les comunicacions informatitzades arriba a ser una patologia que dona feina a psicòlegs i psiquiatres, o com a mínim esdevé un obstacle per a les relacions personals com s’havien entès: directes, cara a cara i amb intercanvis orals de paraules dites i escol­tades.

Als diaris ha estat ben coneguda la reacció, amb crits i renecs, de qui es trobava redactant una peça informativa, més com més llarga, i una caiguda d’energia, o del sistema, li ha fet perdre tot el que fins aquell moment havia escrit.

L’última experiència viscuda per desenes de ciutadans es va produir dijous de la setmana passada a l’oficina central dels correus espanyols, a Andorra la Vella. Al matí de cop els va caure internet. I es van trobar que no podien admetre ni cursar cap mena de tramesa. Al llarg d’unes hores molt més llargues per als usuaris que esperaven. I sense poder informar de la durada de l’anomalia perquè a ells tampoc no els ho deien. Ni això, ni on havia sorgit el problema, si aquí o a Espanya; si a alguna companyia o servidor, o en algun punt de la xarxa pròpia de l’empresa postal.

A cada arribada d’un usuari havien de repetir des de l’altre costat del taulell que tots els serveis estaven interromputs, que no podien fer res i sense saber quant temps. Segons avançaven els rellotges, cada vegada expressaven més dubtes que la normalitat es restablís dintre de l’horari habitual. Molts clients començaven esperant asseguts, un temps variable segons la paciència o la crida d’altres deures, abans de desistir. D’altres, que havien marxat, tornaven per retrobar la mateixa frustració. Finalment, quan s’apropava l’hora del tancament de l’oficina i els que segueixen els horaris francesos ja haurien dinat feia estona, les connexions es van restablir.

En un temps on les cartes de la generació dels avis han deixat d’existir pràcticament, i gairebé han mort també les trucades telefòniques de fix a fix, substituïdes per e-mails, Messenger, WhatsApp, Skype i altres invents semblants, sembla difícil de comprendre que un servei amb l’experiència de segles del postal no tingui encara un equivalent a les espelmes o l’aigua mineral de les cases. Hom es pregunta com és possible que no es pugui posar el franqueig d’un sobre amb un segell dels d’abans, tan cobejats per filatelistes i donar-li sortida, i s’hagi d’esperar fins al funcionament de la xarxa informàtica i enganxar un paperet sortit d’una impressora. Cal esperar que com a mínim els responsables d’aquest servei públic hagin pres nota i s’apressin a buscar remeis que no semblen tan difícils ni costosos perquè la paràlisi no es torni a repetir.

Molts han (hem) patit casos com aquest o, encara pitjor, la pèrdua d’esborranys, de dades, de l’agenda sencera amb la mort del vell PC, i de ben segur han pres mesures: guardar canvis cada dos per tres. Fer còpies de seguretat en CD, USB o disc dur extern, o tots tres aparells. Això, o quelcom més radical i segur: escriure-ho tot a mà abans de passar-ho, o fer-ho passar, a format electrònic i apuntar adreces, números telefònics, codis, dates d’aniversaris i sants i tota la resta en agendes de paper, a punta de bolígraf. Que no cal preocupar-se que aquestes anotacions caiguin, si no és de la taula.