La tribuna
Els millors llocs del món
Morir d’èxit és quasi una malaltia al nostre segle, i si comences a parlar d’un lloc bo en poc temps les xarxes s’ocupen que cada cop arribi a més gent
De vegades penso a publicar un llibre amb els millors llocs que he descobert com a periodista de viatges. Potser algun dia ho faré. Il·lustraria aquells paisatges del món que m’han despertat una sensació especial.
També m’agradaria parlar d’alguns racons d’Andorra que he vist tot caminant per les Valls, les millors vistes, les millors impressions.
I, per acabar d’omplir el llibre, parlaria d’edificis estranys o emblemàtics que m’entusiasmen o em desconcerten, dels restaurants on he descobert meravelles culinàries o aquella petita fonda on he provat un plat d’aquells que et transporten a una altra època.
Una foto i un petit text explicatiu per a cada lloc.
Titularia el llibre quelcom així com els espais més misteriosos del nostre planeta, els llocs secrets, el paradís perdut o qualsevol títol que inviti qui compri el llibre a acompanyar-me en un viatge fascinant.
Un viatge que tal com s’insinua seria absolutament secret i que no revelaria ni de bon tros quina és la seva exacta ubicació.
El paisatge d’Andorra tindria com a fons una muntanya, un llac, o determinada vall sense cap tipus d’orientació, sense dir on està presa la imatge, ni quin dia em va despertar determinades sensacions. De manera que, probablement, algunes persones identificarien el lloc, però aquest continuaria desconegut per la majoria, com un lloc nou per descobrir.
El mateix passaria amb els restaurants, una fotografia del plat o d’un racó de la sala, però sense donar-ne el nom, i deixant unes petites molles de pa en el camí.
Unes poques pistes per mostrar, però sense descobrir del tot.
Podria parlar, per exemple, d’una meravellosa platja a la península de Paria, a Veneçuela, i acompanyar-la d’una fotografia, parlar del que vaig sentir, pensar i somniar... i així de tants altres paisatges.
Per què? Perquè si no ho fas d’aquesta manera els llocs es perden en uns quants anys. Perquè aquell racó de la muntanya on hi havia el riu que lliscava entre pedres blanques i on senties el batec original ara està ple de llaunes de cervesa i els prats del costat ja no tenen flors, perquè la platja de sorra blanca i color atzur on et banyaves en solitud ara és plena de gent que crida i diu: “Que maco, que maco!” Perquè morir d’èxit és quasi una malaltia al nostre segle, i si comences a parlar d’un lloc realment bo, sigui el que sigui, sigui on sigui, en poc temps les xarxes s’ocupen que cada cop arribi a més gent, i si tens la mala sort que es faci viral, ja has begut oli. L’amo del restaurant estarà content una temporada; després haurà d’obrar en conseqüència, i al final potser acabarà enyorant els dies que xerrava una estona amb els millors clients que ara ja sols apareixen de tant en tant, quan no hi ha tanta gent.
Així que digueu-me egoista, però ahir vaig dinar en un restaurant situat a la part antiga d’un poblet d’Andorra, i ja us ensenyaré la foto d’ací a un parell d’anys.