La Seu Andorra Foix

Fa bo de sentir la intenció del Govern d’Andorra d’activar una candidatura a patrimoni cultural de la Unesco, amb el rerefons de la formació d’Andorra, iniciada molts segles enrere i tinguda com una realitat històrica fins a l’actualitat. Com a testimoni de posseir elements patrimonials de referència, el ministeri de Cultura posa sobre la taula 11 monuments que abracen des de l’època prehistòrica, amb el jaciment de la Margineda, passant per l’època medieval, amb unes belles mostres de construccions romàniques i fins a la Casa de la Vall, obrada a començament del segle XVI i seu des de fa més de tres-cents anys de la veu sobirana del poble andorrà. Però conscient el Govern que la dimensió històrica d’Andorra té dos puntals a nord i sud del país, fa bé de voler enrolar en la singladura de la candidatura davant la Unesco la catedral de Santa Maria d’Urgell i el castell de Foix, els dos edificis emblemàtics de la Seu d’Urgell i de Foix, ciutats estretament lligades amb la conformació d’Andor­ra com a país, amb els pariatges que els anys 1278 i 1288 van segellar per una banda el bisbe d’Urgell i per l’altra el comte de Foix, per tal d’esdevenir cosenyors d’Andorra, prínceps indivisibles. No cal dir que la catedral de Santa Maria d’Urgell i el castell de Foix torregen a banda i banda del Principat en la candidatura, i donen força i prestigi a la composició d’aquest escenari cultural a l’hora de ser valorat per a la seva designació.

La resta d’edificis que s’inclourien a la candidatura són les esglésies romàniques de Sant Joan de Caselles, de Sant Martí de la Cortinada, de Sant Serni de Nagol, de Sant Climent de Pal, de Sant Miquel d’Engolasters, de Sant Romà de les Bons i la de Santa Coloma. També hi són tinguts en compte els llocs fortificats del roc d’Enclar i la torre dels Moros de les Bons. Amb tot plegat, el Joan Reguant, cap pensant i la millor persona per desenvolupar i menar el projecte, ja pot començar a engrescar i a fer els passos per intentar assolir la fita, que no es presenta pas dòcil i còmodament abastable, doncs si bé el conjunt de monuments en si formen un corpus de primera categoria, per separat i mirat un a un presenten més d’algun dubte que cal mirar de tenir resolt abans de presentar papers i fer la crida. Ens referim als ja famosos entorns de protecció dels monuments, que la llei determina que han de tenir però que sigui per una raó o altra encara no han estat fixats. Es troben en aquest supòsit, Sant Serni de Nagol, Sant Martí de la Cortinada, Sant Miquel d’Engolasters i Casa de la Vall, amb actuacions de renovació dels seus voltants, com és el cas de Casa de la Vall, o bé l’ampliació de carreteres, com a la Cortinada o a Engolasters, que poden desfigurar l’entorn i complicar, en detriment, la valoració. És urgent, doncs, fixar els entorns de protecció i que Déu vulgui que no arribin massa tard.

La Seu, Andorra i Foix tracen una línia històrica que va ser cosida no sense haver viscut abans moments de tensió, de trifulgues, de disputes, de plets, entre les famílies dels Caboet, dels Castellbò i dels Foix, enllaçades en matrimoni i si bé en el seu moment enfrontades amb el bisbe d’Urgell precisament per la possessió d’Andorra, després acordades les paus en els pariatges i amb una llarga trajectòria de segles de persistència i puixança de les Valls d’Andorra fins a esdevenir Estat. La trajectòria històrica que uneix la geografia pirinenca de la Seu, Andorra i Foix, adquireix la visibilitat que li correspon amb la idea de patrimoni cultural per la Unesco i ens fa obrir els ulls i el pensament cap al nord, cap a Foix, que els cimals i pics ens amaguen. Alhora, ens reafirma i ens fa ser conscients del paper cabdal, històric i pràctic de la Mitra d’Urgell en la formació i desenvolupament d’Andorra.