Carme Salas, sense ínfules

Quan marxa del costat una persona que t’ha acompanyat un temps de la teva vida, normalment fora de les plataformes mediàtiques, ja fa temps i t’interessen molt poc, els càrrecs i els títols obtinguts per la persona, t’arriba com una mena de buidor que has d’anar emplenant a poc a poc.

Per això, i també informat per la premsa si voldria deixar avui constància que la “nena” –així li deien els germans i alguns íntims– fa molts anys que la coneixia. Fa molts anys que havíem esmerçat dies i nits xerrant i xer­rant –també amb la Carmeta Ferre– i sobretot a Barcelona (carrer Enrique Granados-Diputació), i a Andorra havíem col·laborat durant uns quants anys a l’Institut Janer i al Sant Ermengol amb l’Elidà Amigó el Félix Royo i jo mateix, amb dues professores de Barcelona i Madrid, el nom de les quals ara no recordo, i amb algun que altre salesià o germana de la Sagrada Família per contribuir modestament a endegar aquelles institucions educatives, de vida recent.

Després, és clar, els anys passen, els camins marxen i tornen, altres persones arriben (com l’entranyable Deetram), decisions de radicar-se i nacionalitzar-se andorrana, tota una unió d’elements, la política definitivament que fa que no tot sigui igual, i la freqüència de tracte va canviant –no dic pas minvant els sentiments– i els bioritmes són més difícils de seguir.

Amb aquests mots sí que voldria deixar constància d’una cosa que a Andorra es troba a faltar: la Carme Sala i Sansa, neboda del vicari general i delegat permanent del bisbe Copríncep Iglesias, és, era, i sempre serà una persona sense ínfules, sense vanitats, sense falòrnies. La seva vocació confessada i inconfessada fou la seva empresa de traducció. Jo diria que he tingut la sort d’haver pogut conèixer, col·laborar, dialogar i lluitar moltíssim amb un tipus de persona que avui dia, en el món de bojos en el qual estem, ha perdut pes. Una persona normal. Estimava molt la Seu d’Urgell, com després Andorra, la seva família de carnissers, els seus germans –única dona en una tribu masculina, Déu n’hi do!–, el Deetram amb el qual formaven una parella d’exquisida humanitat i bonhomia.

He deixat passar uns dies per palesar aquests sentiments –ja ho hauria d’haver fet quan va marxar el seu germà, per a mi íntim amic (també per al Ferran Goya i el Jaume Bartumeu, ai!) el Joan, fa uns mesos a Saragossa. Però darrerament, vostès ho saben, em van deixant momentàniament nombrosos senyals de pista vitals...

Punts de referència que darrerament em van abandonant algunes persones a les quals jo, almenys, els dec molt. Haver pogut compartir senzillesa, estimació i interessos comuns amb la companya professora a l’època –i també molt després a nivell personal, lluny, lluny, de la política, ha estat quelcom important. Sense ínfules de cap mena. Tant de bo això ens servís de lliçó, avui també. Però em sembla que es fa difícil: avui l’orgull, la “crueltat mental”, la mala educació i l’agraïment són les papallones més admirades. No em plauen les necrològiques, moltes de fanfàrria, però sí que considero un deure de justícia, almenys per la meva part, deixar constància per escrit que a la vida encara hi ha persones que creiem en l’agraïment pel fet d’haver pogut conèixer –i bé– persones com la Carme Sala i Sansa. Per això, tampoc no respecto l’oblit interior i exterior d’aquestes persones de les quals sovint ja no en recordem res.