Les incògnites Macron

El 2008 –com s’escapa el temps!– tan bon punt es va conèixer el triomf electoral de qui seria president dels Estats Units, es va escriure en aquesta columna que des d’aleshores Barack Obama només podia començar a decebre els seus votants i el món, per la magnitud de les esperances positives que obria i la gran dificultat per portar tants projectes a bon port.

Ara, amb l’elecció per a la presidència de la República francesa d’Emmanuel Macron, la possibilitat del cúmul de desenganys es multiplica, per més motius. Per començar, perquè els suports han estat diversos, en part contradictoris, molts amb l’únic objectiu comú d’establir el cordó sanitari per impedir el pas a la ultradretana Marine Le Pen.

Des de la presidència del gran Estat veí, el nou titular ha afrontat ja una manifestació en contra poques hores després de la proclamació dels resultats i l’advertència de sindicats i altres forces polítiques que el vigilaran de prop, a més de la demanda de Merkel que redueixi dèficit públic a costa d’alguns capítols socials. La primera gran prova li arribarà el mes vinent, amb les legislatives i la difícil recerca d’una majoria a l’Assemblea Nacional, que sembla abocar-lo a una cohabitació amb un govern d’un altre color, probablement dels republicans de dretes, encapçalat o no per l’imputat François Fillon, i la perspectiva que Le Pen pugui assolir els suports suficients per erigir-se en cap de l’oposició, amb la coincidència pràctica en més decisions del que sembla amb la França Insubmisa de Mélenchon.

L’anunci que no acceptarà el català Manuel Valls com a candidat propi, tot i que deixarà lliure la circumscripció de l’Essone a l’antic cap de govern d’Hollande, a la vegada expulsat del Partit Socialista, no és un bon senyal per a l’intent de cohesió nacional anunciat.

En definitiva, com ja va passar amb el Yes, we can, Macron s’ha posat En marxa! Però amb qui ho farà? Cap a on? I sobretot, per la part que ens toca, quines seran les seves decisions com a Copríncep més que probable? Independentment dels problemes que hagi d’afrontar pel previsible gir a la dreta en l’àmbit social i en l’enfortiment –encara més– dels mecanismes de seguretat per l’amenaça real del terrorisme islamista, el programa polític de la seva campanya ha estat de concrecions escasses, amb l’oferta de més il·lusió relativa que de mesures pràctiques a aplicar.

Pel que fa al Coprincipat, potser dependrà més del govern que finalment es formi que de la voluntat pròpia del nou cap d’Estat in péctore, i les incògnites sobre polítiques continuistes o noves es multipliquen, començant per l’acceptació del càrrec que es dona per feta. Es recuperarà el consolat que es va eliminar no fa gaire, i que suposa una contradicció flagrant amb les demandes constants per part de París de mantenir i millorar el tradicional equilibri polític andorrà entre les presències reals espanyoles i franceses en aquestes valls, tan inclinades progressivament cap al sud els dar­rers anys, si no dècades? Continuarà el suport tantes vegades declarat de les institucions gal·les al projecte andorrà del tractat amb la Unió Europea, amb reconeixement i acceptació per Brussel·les de les peculiaritats d’aquest i els altres petits estats participants en les negociacions? S’aplicaran, i amb més o menys celeritat, els projectes de millora de les comunicacions per carretera a partir del Baladrà? Es garantirà el manteniment, o encara més, es promourà un impuls al seu sistema educatiu?

L’eliminació recent del consolat va obrir sospites fonamentades que havia començat la desconnexió francesa d’aquest país. En definitiva, el que queda per veure és si es confirmaran els indicis d’abandonament o si es reconduirà la situació.

Cal esperar per veure. A les declaracions que deuen estar al caure del nou mandatari, i sobretot als fets, tant de l’Elisi com –potser principalment– de Matignon i el Quai d’Orsay.