La tribuna
El sentiment nacional
Molt per sobre de constitucions i estats existeix un fet innegable contra el qual ningú, cap govern ni autoritat hi té res a fer, ni a dir: la veritable nacionalitat és la que tu sents
Escrivia Isòcrates, pels voltants del segle V abans de Crist, que considerava hel·lenes no les persones que pertanyien a un determinat llinatge, sinó aquelles que havien participat de l’educació grega. Sàvies paraules que serveixen per entrar un cop més en el debat sobre la nacionalitat, la doble nacionalitat, i per extensió, en el concepte de nació i país, sigui Andorra, Espanya, França o qualsevol altre racó del món.
I des del meu punt de vista, més enllà del que diguin i obliguin les lleis, i molt per sobre de cartes magnes, constitucions i estats, existeix un fet innegable contra el qual ningú, cap govern ni autoritat hi té res a fer, ni a dir: la veritable nacionalitat és la que tu sents. Si una persona se sent andorrana, ho és. Com ho és una altra que se senti catalana, encara que no existeix l’Estat català, ni es reconeix la seva naciona-litat.
De la mateixa manera que una altra persona es pot sentir europea i no tenir cap vincle emotiu especial amb cap dels estats membres, sinó sols amb el conjunt de la Unió, o es pot sentir tan espanyola com francesa perquè té la mare espa-nyola i el pare francès, o també andorrana, doncs suposem que va néixer a Andorra, fill d’aquest matrimoni i sempre ha viscut aquí. Tothom sent el que li és propi, i això no ho pot impedir-ho ningú. Les lleis estan fetes per entendre’ns, cert, però les lleis no són el punt final de la condició humana, sinó una espècie de guia per no fer-nos mal.
Abans que aquest país, Andorra, tingués Constitució pròpia, durant molts segles i per a molta gent no érem més que un apèndix d’Espanya i França, un trosset de terreny amb una situació anòmala i especial. No crec que entre els milers d’andorrans que van viure, o en aquell moment vivíem a Andorra, n’hi hagués un de sol que no se sentís andorrà al cent per cent, per molt que des de fora ho veiessin de manera diferent. Nosaltres érem andorrans, i si alguna vegada viatjant teníem problemes, eren les ambaixades de França o Espanya les que ens treien les castanyes del foc, així que tampoc acabo d’entendre les raons de no obrir-se a d’altres nacionalitats.
Poso un exemple: abans de la guerra dels Balcans, quan travessava Iugoslàvia, em van robar tota la documentació, personal i del cotxe. Per poder continuar el viatge, el consol francès de Tessalònica va atansar-se a la frontera grega i em va expedir un document que em va permetre seguir el viatge. Sempre els estaré agraït.
I sí, les lleis diuen el que diuen, i òbviament a efectes legals una persona que visqui a Andorra des de fa molts anys, si no té la nacionalitat andorrana, no és andorrà. Però això no vol dir ni implica que sols els andorrans legals siguin els que es preocupen i fan avançar el país. El país som tots, i en la meva opinió, estaria bé no fer-lo més ample, no restrictiu.
Més enllà de la llei, la nacionalitat funciona com aquell vell dit sobre la llibertat que ja he fet servir altres vegades: la teva nacionalitat, la més profunda i veritable, és com el vent, no es veu, però se sent.