La tribuna
La mirada artística d'un gran fotògraf
Molt pocs –per no dir comptats– són capaços de recollir emocions i sentiments amb una Nikon, una Canon o una Leika; això és el que sabia fer Josep Aznar
Avui dia tots som capaços de fer fotos amb més o menys fortuna. El mòbil ens ho facilita a tota hora i en qualsevol circumstància. Ja no cal tenir una càmera convencional per sortir els diumenges amb la família i guardar-ne els records en paper dins una capsa de sabates. Si en ocasions més delicades o compromeses som menys atrevits recorrem al professional: un bateig, unes noces, unes festes assenyalades.
Molt pocs, però, per no dir comptats, són capaços de recollir emocions i sentiments amb una Nikon, una Canon o una Leika, de la mateixa manera que altres escollits ho fan amb un cisell o un pinzell; això és el que sabia fer Josep Aznar, un autor que valent-se d’una màquina de retratar, amb talent i sensibilitat, disparava en el moment just per enregistrar el que passava dalt d’un escenari o en un estudi. Això només està reservat als artistes de debò, els que converteixen una senzilla fotografia en una obra mestra.
Al talent i sensibilitat, l’Aznar hi sumava una sòlida formació tècnica i científica. Havia cursat els estudis d’enginyer atresorant així una qualificada preparació acadèmica. Un personatge analític, meticulós i curiós en extrem per tot el que l’envoltava, amb una fixació gairebé obsessiva per l’ordre, cosa que el convertia en un home extremadament endreçat i perfeccionista que sabia on ho tenia tot. El punyeter recordava sense esforç quin dia i a quin lloc havia fet cada fotografia.
Josep Aznar ens ha deixat de sobte, inesperadament, sense imaginar-nos-ho, i ens ha colpit de tal manera que encara no ens ho acabem de creure. Fa uns dies va prendre una determinació sense camí de tornada després d’anys d’exitosa trajectòria guardonada amb merescudíssims premis. Un home de valors, un pèl entremaliat, que sabia mirar més enllà del que els altres veiem en una coreografia o en una peça teatral.
La Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella ha acollit exposicions monogràfiques d’ell en el marc de col·laboracions sovintejades que mantenim amb el Festival Castell de Peralada on l’Aznar –com se’l coneixia– captava els moments memorables de les funcions de ballet que presenta, any rere any, el magnífic festival de l’Empordà.
Jo he perdut un amic; el món de l’art, i molt especialment el de la dansa, ha perdut un professional excepcional i apassionat. Estic segur que quan els querubins, amb tutú i leotards, ballin el Concert Barroc en presència dels propis Balanchine i J. S. Bach, l’Aznar i la seva càmera estaran a punt per immortalitzar l’instant.