Noves idolatries?

“No és que quan deixem de creure en Déu, tot seguit no creiem en res.... Creiem en qualsevol cosa.” És una frase de no sé qui, ni sé on la vaig llegir, ni en ocasió de què.... Però, com que soc un interessat tafaner de periòdics –escrits–, i també ensumo de tant en tant els TBO esportius, que així qualifico la premsa esportiva, siguin del signe que siguin, vull dir sabent qui paga uns i altres, em trobo astorat davant de les noves termiologies per explicar el que en diuen més que un club, l’esport, la passió ( això sempre em pacifica, ai Déu meu!) de les masses, que així s’entretenen i es posen menys amb els que volen manar, no poden o no els deixen fer-ho; o bé, es preocupen menys per l’atur (cada cop més profund, malgrat les aparences), els Brexits, els assassinats legals de les guerres, la justícia, l’equitat, i totes aquestes mandangues, segons qualifiquen alguns. Del que es tracta és de canviar les regles del joc, i si convé el mateix joc, i que les masses s’esvalotin per si aquell de la calça curta és més estúpid que l’altre, i si cal qui porta els pantalons per sobre dels calçotets –per això no juga, només mana–, si cal pugui intentar com tants d’altres banquers, bancaris, polítics, aprenents de polítics, informadors independents a sou (cosa lògica) de grups de pressió polítics i econòmics, cercar tota mena de succedanis per evitar impostos, etcètera. Davant d’això, les masses amb ànim de linxament, aquest només el dirigeixen als empleats de l’estat –amb tota raó per cert (l’escridassar, no el linxament...)–, però esclaten en trams d’entusiasme al peu dels jutjats quan compareixen les icones laiques injustament (diuen) inculpades, imputades o perseguides, provinents sobretot del món anomenat esportiu.

A mi el que realment em tronxa són els mots d’un arcaic esvaniment de qualsevol aproximació propera o llunyana a concepció religiosa, i el fetitxisme religiós o pseudo que s’expandeix a qualsevol dels TBO esmentats, fins i tot se’ls escapa a algun mitjà que ells mateixos es consideren seriosos: des de Déu, o deu a individus que marquen gols legals o no; a èxtasis, com si es tractés dels poemes de Joan de Déu o als escrits de Teresa d’Àvila; a miracle, que es deu referir als litres de cervesa engolits; a felicitat, el dia més feliç de la seva vida, tenen el morro alguns de dir-ho davant de la dona, o l’home..., o potser sí, tenen raó, la seva màxima felicitat a la seva vida ha estat fotografiar-se o potser tocar l’icona esportiva, o altres que tenen la barra –jugadors, sobretot, que confessen que mantindran la samarreta durant una eternitat– però quantes eternitats es pensen que hi ha?, o aquells altres que parlen de salvar, condemnar, adorar com si fossin protagonistes davant del Cristo de Lepanto, o davant la commutació d’una pena de mort...

Res, que no canvia res! Màxim, màxim el vocabulari. Hem canviat una religió –acceptada, assumida, respectada, volguda o no, oficial, imposada personal o no– que potser ho envaïa tot, massa certament, per una idolatria laica tan falsa i tan espúria , com a mínim, com aquella imposada.

Però, si us plau, siguem rigorosos i no diguem que l’esport no té res a veure amb la política, quan és el mateix. I una altra cosa: a les llotges dels clubs importants, incloent els que són també més que un club, a totes es fa i es desfà la política del país. O què es pensen que allí es parla dels refugiats o de la crisi?

Però sobretot, almenys que les noves religions siguin més lúcides i trobin nous adjectius per explicar com tot un país ho donaria tot (?!) per tal que el seu equip nacional guanyés no sé què..., quan es critiquen els nacionalismes i només es defensa la globalització.

Ah, i no voldria oblidar-me de tot l’aparat mediàtic i tertulià que viu del coi de l’anomenat esport com també explicava La Vanguardia el passat 28 d’abril. A mi els que em fan pena són els que llegeixen els TBO esportius siguin de Madrid, Barcelona o Katmandú, creient-se punt per punt els missatges i els missatgers. Ah, i no oblidem la tasca social –no seran la reducció d’impostos?– que diuen que fan aquests equips. I sobretot, l’educació, la tolerància, el fair play que proclamen i mostren, després, pegant-se pares contra pares davant dels infants que diuen que fan esport.