En defensa de la nostra nacionalitat (I)

Aquest escrit vol ser un testimoni personal de suport a l’article En defensa de la nostra nacionalitat, publicat en aquest mateix Diari d’Andorra el 3 de maig d’enguany per l’exsubsíndic i actual president de l’Associació d’exsíndics i ex-consellers generals, Josep Marsal Riba. Alhora vol ser un testimoni de la meva pròpia experiència de pensar i viure. No té la intenció de voler ser objectiu ni té pretensió d’assentar veritats eternes. En política refuso els anhels o aspiracions d’aquells que solen sempre parlar d’objectivitat i de pragmatisme. Per a mi el que val és el punt de vista, “amb sentit comú”.

Amb Josep Marsal pràcticament hem compartit la totalitat de les nostres vides de política activa. Quan es tractava de jugar la lliga nacional no sempre vam coincidir en el mateix equip, però quan es tractava de “jugar” amb la selecció nacional, sempre vam votar junts. I em congratulo que avui, una vegada més, jugant amb la selecció nacional (aquesta vegada des de la categoria de veterans de més de vuitanta anys) comparteixi el que va publicar dimecres 3 de maig amb el mateix títol que encapçala el meu escrit.

És cert. La defensa de la nostra nacionalitat és d’una importància capital per a l’esdevenidor del nostre país i el futur dels nostres fills, diu l’exsubsíndic. Explica que en acudir a la tribuna del Diari per expressar la seva opinió, només el mou el fet que un partit polític ha introduït en el seu programa, “com a objectiu”, la modificació del Capítol II, article 7è, el paràgraf de la Constitució on s’ordena que l’adquisició o el manteniment d’una nacionalitat diferent de l’andorrana implica la pèrdua d’aquesta.

En els debats previs a la votació de la Carta Magna, el partit que Marsal no nomena va tenir, en defensa del citat article 7è, el seu propi protagonisme i el va votar. Ben segur que passats vint-i-cinc anys es pot explicar un canvi de parer. També és cert que està jurídicament i políticament justificada tota proposta de canvi. No es discuteix. Però imagino que per allò de la “transparència política”, en el període electoral, s’hauria si més no de detallar de manera convincent per què l’any 1993 era sí i ara és no. Per què fa 25 anys “la prohibició de la doble nacionalitat” era un principi fonamental de la Constitució i ara ha deixat de ser-ho. Què ha canviat? Ben cert que una cosa ha canviat, i molt, i les polítiques identitàries andor­ranes. Però això sols no és una motivació que justifiqui la modificació de l’article 7è de la Constitució, sinó tot el contrari. Caldria reforçar les mesures perquè es respectés la legislació constitucional. Un canvi sense arguments convincents seria purament i simplement una amnistia.

Votar la Constitució del 1993, com varen fer la majoria dels andorrans, no va ser un error, i la majoria de ciutadans que la vam votar favorablement no ens vam equivocar. Admetent hipotèticament i de manera remota la possibilitat d’error esperem que se’ns expliqui en què ens vam equivocar. Qui pot assegurar-nos que no ens equivocaríem avui en modificar la Constitució per acceptar la doble o múltiple nacionalitat?

La llei espanyola, per exemple, diu que són espanyols els descendents de pare o mare de nacionalitat espanyola malgrat haver nascut a l’estranger. No diu que podran ser espanyols. Sinó que diu que ho som. És el meu cas. I com que per a Espanya ja ho som, no necessitem adquirir-la, ni recuperar-la. Solament ens és suficient acreditar davant del Registre Civil espanyol la condició nacional d’un dels nostres progenitors per, a tots els efectes, exercir els drets polítics, gaudir dels avantatges de què gaudeixen els espanyols, incloent ser ciutadans de la UE, i naturalment complir les obligacions que imposen les lleis d’aquest Estat.

No tinc dades de l’abast del nombre de nacionals andorrans en aquesta situació, però amb tota probabilitat el nombre és més que respectable, possiblement superior en molt al nombre d’altres nacionals, inclús els andorrans descendents únicament de pares andorrans.

El 26 i 27 de setembre del 2008, amb el títol Andorranitat, publicava, en aquest mateix diari, un article d’opinió en què entre altres moltes coses reproduïa l’enquesta de l’Observatori del CRES, de l’any 2005, on quedava reflectit que un percentatge molt superior al 50% dels que accedien a la nacionalitat andorrana “no tenien cap sentiment d’andorranitat i que hi accedien per aspectes purament econòmics”. Segons l’enquesta, la gran majoria dels que accedeixen per naturalització a la nacionalitat andorrana ho fan per “interès” i no per “sentiment”. És una dada important a retenir i valorar-la com es mereix per tal de, si més no per dignitat, aturar la tendència a convertir-se en una “nacionalitat de conveniència”. Han passat ja 10 anys del meu article i el debat persisteix.

De continuar amb aquest context, la nacionalitat minoritària, l’andorrana, ho tindrà difícil. Els interessos econòmics, sense sentiments ni lleialtats, i el fet conviure amb altres nacionalitats i cultures majoritàries, a curt o a mitjà termini faran de la nació andorrana quelcom de superflu, i com a resultat el passaport andorrà serà un document d’identitat intern. Avui, malgrat pugui ser insòlit, per sortir i accedir al país, el passaport no és obligatori ni per als nacionals ni per als forasters. Són les autoritats foranes les que el requereixen. Els multinacionals no el necessiten per a quasi bé res. D’acceptar-se sense més la proposta, aquell document esdevindria pràcticament innecessari, vàlid únicament per a nostàlgics i col·leccionistes de singularitats.