El delicte fiscal espanyol i Andorra

Benvolguts conciutadans, ahir al matí a Barcelona vaig poder assistir a una jornada de debat fiscal molt interessant organitzada conjuntament per Esade Law School i Crowe Horwath, Legal y Tributario.

La convocatòria, que va ser un èxit de públic, tenia com a objectiu reflexionar respecte a la cada dia més evident manca de seguretat jurídica en el sistema fiscal espanyol. Els ponents eren tots professionals de primer nivell, inspectors d’Hisenda i catedràtics, i cal destacar també la presència i participació d’autoritats de l’Administració tributària espanyola com ara el director general de Tributs o el president del Tribunal Econòmic Administratiu Central.

Una de les ponències que més em van cridar l’atenció era la titulada Delito fiscal y proceso penal: crónica de un desencuentro. En la meva condició d’economista, fins ara, aquesta mena de temàtiques no m’eren particularment atractives, entre altres raons perquè, com tots sabeu, a Andorra encara no tenim tipificat el frau fiscal com a delicte. Malgrat això, el plantejament que van fer els dos ponents, en David Velázquez, professor d’Esade i exmagistrat de l’ordre penal, i en Joan Iglesias, doctor en Dret, inspector d’Hisenda en excedència i actualment soci de Crowe Horwath, em va atraure des del primer moment, sobretot pensant en el contingut del projecte de Llei qualificada de modificació de la Llei 9/2005, de 21 de febrer, del Codi Penal d’Andor­ra, que en els seus articles 248 i 248 bis té previst introduir al nostre país la figura del delicte contra la Hisenda pública.

L’opinió dels experts respecte a la situació actual del delicte fiscal a l’Estat espanyol va ser molt crítica. Al seu parer, després de gairebé quaranta anys d’aplicació, hi ha motius de preocupació per la tendència que s’observa de manca de respecte per les garanties constitucionals dels contribuents i sobretot per la manifesta manca de seguretat jurídica en una figura en la qual s’hauria de ser especialment curós ja que, segons com s’apliqui, s’acosta massa a la perillosa “presó per deutes tributaris”.

Segons va explicar en Joan Iglesias, una de les principals causes d’aquesta inseguretat jurídica és l’ambigüitat del Codi Penal espanyol en la definició de quin és el comportament que mereix una sanció penal, la qual cosa fa que l’Administració tributària espanyola només es fixi en l’import del deute a l’hora de decidir si acusa un contribuent per delicte fiscal. Segons Iglesias, aquesta indefinició “tipical spanish” –que no es dona en altres ordenaments jurídics com el francès, l’alemany o els dels països anglosaxons– és l’origen d’interpretacions molt diverses que fan molt difícil de preveure quin serà el destí final d’una comprovació inspectora i atribueixen un poder extraordinari a l’Administració tributària espanyola, que sovint el fa servir com a instrument de pressió per aconseguir els seus propis interessos corporatius.

Juntament amb aquest fet, Iglesias també va explicar que el legislador espanyol encara no ha resolt la millor manera de coordinar la relació entre les funcions del jutge contenciós administratiu –que és el competent per determinar si la liquidació tributària és o no és correcta– i el jutge penal, que és el que ha de decidir si la manca d’ingrés mereix ser sancionada amb una pena privativa de llibertat, la qual cosa fa que sovint hi hagi jurisprudència contradictòria dins de les pròpies sales del Tribunal Suprem espanyol.

Mentre anava sentint les explicacions dels experts, jo em preguntava quin seria el model que el nostre legislador seguiria a l’hora d’ importar el delicte fiscal a Andorra. Allà mateix, des del mòbil, vaig tornar a revisar el contingut del projecte de llei de modificació del Codi Penal i la tipificació del delicte fiscal, i vaig poder comprovar que els articles que estem a punt d’aprovar són el que disposa l’article 305 del Codi Penal espanyol, sense haver categoritzat cadascun d’aquests delictes com ja fan alguns països més avançats. A títol d’exemple, els ponents consideraven bàsic i imprescindible diferenciar entre l’estafa fiscal i l’apropiació indeguda de tributs, categories que haurien de suposar penes de presó per als infractors i multes força elevades, dels delictes d’omissió deliberada del deure de presentar autoliquidacions o liquidacions tributàries, o de presentació de declaracions o autoliquidacions incompletes o inexactes, que en opinió dels ponents aquests haurien de representar sancions i multes als infractors però en cap cas penes de presó. Tots els ponents estaven d’acord que aquest fet era clau per atreure la inversió estrangera, que s’ha de donar seguretat jurídica a l’inversor diferenciant i categoritzant cadascun dels delictes, i que Espanya té un llarg camí a recórrer en aquest aspecte i que el seu sistema ha quedat desfasat, fet que provoca forta inseguretat jurídica a empresaris i inversors.

Us he de dir que vaig sortir força preocupat, bàsicament perquè veig els seriosos problemes que tenen a Espanya, on mesuren de la mateixa manera els que delinqueixen clarament estafant intencionadament l’Administració tributària (possibles delinqüents) dels que simplement s’equivoquen de forma no deliberada. Per aquest motiu aprofito aquesta tribuna per manifestar que tinc seriosos dubtes que als andorrans ens convingui replicar un model de delicte fiscal com l’espanyol que, segons el que vaig sentir, es basa en l’amenaça i no en la confiança i no facilita la presumpció d’innocència al contribuent i la possibilitat de regularitzar la seva situació. L’amenaça i l’espasa de Dàmocles sempre es troben presents; aquest no ha de ser el model d’una administració tributària moderna, actual i adaptada a les necessitats del ciutadà (model americà o luxemburguès). Per això, des d’aquí ens emplaço tots a fer un debat seriós (abans que sigui massa tard) de com hem d’introduir en el nostre ordenament jurídic el delicte fiscal i no un model d’espècie invasora que pot malmetre la pau fiscal dels andorrans.

*Soci director de Crowe Horwath