Els imprescindibles lectors

Sense lectors no hi hauria, no tindrien sentit, ni escrits publicats ni mitjans de comunicació. És allò que en llenguatge acadèmic anomenen subjectes emissor i receptor, respectivament.

La mida d’aquest país afavoreix la comunicació personal en tots els àmbits, també els polítics i sens dubte entre qui escriu i llegeix. Amb un fet diferencial: els autors reben aquí més lloances i agraïments que en altres indrets, on l’autor de llibres de material periodístic si rep una trucada, missatge o carta, és per criticar-lo, exigir-li rectificacions –siguin o no justificades–, amenaçar-lo amb els tribunals, quan no insultar-lo.

En una nova excepció per parlar en primera persona, un dels moments més emocionants viscuts va ser l’aturada al carrer d’una senyora encampadana per fer-me un elogi de l’article en homenatge de la meva segona mare, difunta. I en presència de la dona, encara més emocionada. Per Sant Jordi, abans i després, entre la dotzena de signants de novetats editorials hem assistit a l’interès positiu dels que van demanar dedicatòries del darrer llibre, a més de preguntes en diverses presentacions i col·loquis al voltant de les obres respec­tives.

Tanmateix, si alguns feed-backs són més immediats, constants i directes, aquests arriben als mitjans, escrits o audiovisuals, a través d’aquest nou univers d’intercanvi de missatges que són les xarxes socials.

Les darreres setmanes, alguns companys d’aquest Diari em van assenyalar que el doble reportatge ETA a Andorra havia provocat més comentaris al web que qualsevol altre anterior.

Algun amic, des de fora, em va recomanar no fer-ne cap cas, per falta de legitimitat de qui es pronuncia des de l’anonimat. I hauria estat lògic. Però per primera vegada els vaig llegir. I penso que la manca de legitimitat amb identificació no exclou la constatació d’un estat d’opinió més o menys ampli en la societat, i és difícil estar-se’n de respondre, més que sigui per aclarir punts de vista.

El primer és el convenciment que la recuperació d’aquesta part de la història nacional, si es vol de la petita història, és útil, si no necessària. Més que pugui resultar de record ingrat per a alguns, o per a molts. La millor manera d’espantar els fantasmes és fer-los front. Salvant les enormes distàncies, supervivents dels camps de concentració nazis han escrit les seves experiències amb la voluntat de preservar-ne la memòria, amb la intenció –hom diria que frustrada– que no es repeteixin mai fets semblants. En el mateix sentit, és àmpliament difosa la dita que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la.

El moment de l’aprofundiment en la investigació i la publicació és un altre element bàsic de la iniciativa: el gruix dels fets es remunta a fa més de trenta anys, algun a més de quaranta, terminis que en diversos estats democràtics es consideren suficients per desclassificar –obrir al públic– els documents sobre secrets d’Estat.

Coincideix, a més, amb el que tothom assenyala com a final per etapes de l’activitat de l’organització terrorista, que va anunciar la fi definitiva de la lluita armada fa gairebé sis anys, i així ho ha fet, per acabar a una mena de congrés per plantejar l’autodissolució definitiva.

ETA no ha estat el mateix al llarg de les dècades. Més concretament la branca que es va anomenar política-militar, la que va actuar en aquestes Valls els anys setanta i vuitanta, es va dissoldre definitivament el 1986, fa més de 30 anys, i els seus membres es van integrar al Partit Socialista d’Euskadi, via Euskadiko Ezquer­ra, al PNB, a EA, o es van reinserir a activitats legals de l’àmbit privat.

I sí, tots els etarres que van menystenir vides, sobretot els militars, que van continuar assassinant al trencant del segle, mereixen totes les reprovacions, tot el rebuig, als seus actes. Condemnes que aquest periodista va palesar en diversos moments i mitjans quan vivia i treballava al País Basc. Segurament no és cap mèrit especial complir amb un deure de consciència honesta. Però potser implicava cert nivell de risc aquesta mena de pronunciament; almenys, més previsible per a qui es trobava sobre el terreny que per a qui es manifestava des de fora.

Una altra cosa són les definicions que els han aplicat i els apliquen. No cal afegir –i menys des de fora– obstacles a un procés de pau que encara trigarà a culminar. Perquè la convivència pacífica és molt més que la fi dels actes violents. Qualificatius com activistes s’han aplicat sovint a ETA en àmbits internacionals neutrals, per mitjancers, i també a Espanya. Un personatge tan poc simpatitzant de l’organització com l’aleshores president José María Aznar, en els temps que el seu govern negociava directament amb ells, els va anomenar com es definien els mateixos interlocutors: “Movimiento nacional de liberación vasco.” Ho podeu trobar a qualsevol hemeroteca, física o virtual.

També és absolutament cert el terrorisme d’Estat que d’altres han recordat que han aplicat en temps de la dictadura franquista, amb execucions fins a la tardor del 1975, i també més tard, amb els GAL i les precedents sigles més o menys fantasmagòriques inventades pels aparells de seguretat espanyols per a accions violentes, directament o amb el recurs de mercenaris. Massa vegades, segrestant o assassinant persones que no tenien res a veure amb actes terroristes o que mai havien estat jutjades i condemnades per tribunals.

Als que han fet arribar comentaris i preguntes sobre el “Perdut i altres i històries de les valls” i sobre les produccions periodístiques al Diari des de fa ja més de 20 anys, no puc més que expressar-los el més sincer agraïment, per la benevolència de tants, i per les acusacions i fins i tot desqualificacions, perquè de la crítica –també i sobretot– se n’aprèn. Hi ha una altra dita popular: és bo que parlin d’un més que sigui bé.