La moral perduda en la política

Seguim aquests dies la partida de tennis entre la consellera general Sílvia Bonet i SDP (Socialdemocràcia i Progrés), la formació política de la qual era membre i de la qual en va sortir al·legant motius personals. Des d’SDP, molestos perquè la consellera no deixa el seu escó –una pràctica generalitzada arreu, la de plegar en la militància d’un partit però mantenir l’escó–, fan públiques despeses que Sílvia Bonet hauria fet en viatges, pagats amb diners del partit i que segons SDP no quedarien prou justificats. La consellera, al seu torn, aireja, amb un potent cop de raqueta, sospites sobre cobraments de Jaume Bartumeu per uns informes encarregats per SDP al líder de la formació, a qui, com no podia ser de cap altra manera, la consellera Sílvia Bonet havia tingut dalt del pedestal hi havia adorat, com tots els qui, en el partit, són sota les seves ordres. Però alliberada dels deures d’obediència i acatament al líder, les expressions de desacord i disconformitat surten a raig. Va passar més o menys el mateix amb la Rosa Ferrer quan, festejada per altri, va deixar la nau del socialisme andorrà i va esquerar-se, va volar més enllà dels dominis de l’aleshores PS, abans de la seva escissió, justament incitada pel propi Bartumeu. Ara, la Sílvia Bonet és la protagonista de la caça de bruixes, perquè ha gosat sortir del bosc encantat i rebutjar la dolçor i la comoditat de la casa de xocolata.

Seguirem atentament l’evolució dels estira-i-arronsa entre la consellera Sílvia Bonet i SDP, i també les actuacions que Sindicatura haurà de fer per determinar si hi ha hagut moviments indeguts de diners per part d’SDP, tal com apunta la consellera Bonet. I ho seguirem perquè és un exemple de com en el món de la política, focalitzada en els entramats dels partits, ja va bé que s’airegin els comportaments poc ètics –que també els trobarem arreu– i es miri de renovellar la manera d’actuar. Si mirem cap al sud, Catalunya i Espanya bullen de causes obertes als tribunals contra actuacions de malversació de diner públic per part de responsables polítics, a més de corrupcions de tota mena en els procediments de contractació pública. Si mirem al nord, França ens mostra igualment comportaments poc ètics, que no il·legals, com es dona a Catalu-nya i a Espanya, però reprovables i que fan molt mal d’ulls. Per això el president Macron fa de la primera llei del seu govern un propòsit d’acabar amb la corrupció i l’abús dels qui tenen càrrecs públics: “la llei de moralització de la vida pública”. Servirà tant per als qui formen part dels partits de dreta com d’esquerra, si és que algun rastre ideològic poden abanderar sense que els caigui a uns i a altres la cara de vergonya. Només cal mirar com actuen les noves esquerres que manen en minoria ajuntaments i altres governs a Espanya, per veure que maquinen igual com la dreta, escombrant cap a casa i posant parentela i amiguets a l’estol del poder.

Tant de bo la iniciativa del president Macron de regenerar el cos de la política mostri nous horitzons on la moral, a voltes perduda, extraviada, masegada, oblidada, sigui de nou el factor clau en la convivència i en l’organització dels afers públics. Amb la moral consolidada, l’ètica i el sentit comú faran que la ciutadania se senti valorada en allò que ens pertoca com a actors col·lectius de les respectives societats.