La tribuna
Cintura i lectura
L’altre dia, a La Vanguardia del 29 de maig, en una columna signada per Daniel Fernández, referint-se a les primàries socialistes celebrades a Espanya, deia el següent: “Perquè no es tracta només de tenir cintura, sinó que cal tenir lectures. Fixin-se que gairebé és el que més es troba a faltar –valgui la paradoxa– en la nostra (es refereix a Espanya) classe política i les seves disputes. Perquè es parla de la necessitat d’un relat i de defensar idees, però hi ha poca citació de llibres i referents. És més: fa el sospitós efecte que els líders no tenen temps per llegir. Com si la lectura fos només lleure i no formació. O com si n’hi hagués prou de llegir els informes i papers del propi partit i els seus tecnòcrates per assolir i mantenir el poder.”
Contínuament, arreu, s’afirma que les humanitats i la lectura tornen. Moltes vegades, o de manera sincopada, s’han donat per acabades les humanitats, la filosofia, la lectura, però davant d’interrogants que no poden solucionar ni la robòtica, ni les pantalles, ni les xarxes socials, ni els mòbils..., la filosofia, les humanitats, la lectura continuen intentant comprendre alguna cosa d’això en què es converteix la vida. I comprendre no és el mateix que explicar. Intentar comprendre el sentit del que som i del que fem de la nostra vida i de les nostres accions.
Gaudir del que se’n diu cintura en política, i sobretot en els debats siguin parlamentaris o a través dels mitjans de comunicació, és molt important per esquivar situacions enutjoses des del punt de vista dialèctic, per reforçar posicions, per eludir preguntes compromeses en el quefer polític. Aquesta capacitat que tenen alguns polítics –no tots– és inqüestionable i fins i tot pot causar admiració per part dels qui els escolten. En tot cas, però, no cal oblidar que no només amb la cintura es fa política. Calen altres qualitats entre les quals, a més del treball i de l’esforç que se suposa que empren els qui es dediquen a la política –per elecció o per nomenament– jo elegiria la formació continuada. És curiós constatar que els jutges, els mestres, els professors, els advocats, els metges, els arquitectes i a altres, se’ls demani que no n’hi ha prou amb la titulació i l’exercici de les seves tasques professionals, i que han de continuar llegint i estudiant, posant-se al dia per ser realment eficaços i veraços en la quotidianitat que per moments canvia constantment. Els polítics no haurien de continuar formant-se cada dia? Vostès em diran que hi ha una diferència clau entre jutges, mestres, professors, advocats, metges, etcètera, i els polítics, i és que aquells es dediquen a la seva professió, i en canvi aquests –els polítics– ho fan per vocació. Un xic sí, i un altre més gran, no, penso. Si són jutges, metges, etcètera, és perquè a l’inici també han sentit vocació per convertir-se en el que són i desenvolupen avui, per tant la vocació se’ls suposa, o almenys a la majoria.
I els polítics elegits o nomenats només ho fan per vocació? És cert que alguns, arreu del món, de la política n’han fet una professió, la seva personal i intransferible, passant-se la vida de càrrec en càrrec, sense gairebé mai baixar a la vida privada, com la major part dels mortals, o conciutadans.
A més, cada dia en ser més complexa la realitat, es veuen obligats, o així ho decideixen, a rodejar-se de tota mena d’assessors. Bé, en principi, si són necessaris no hi ha res a dir. Però i ells continuen, a part de la cintura, llegint, per formar-se millor, ser més realistes, més profunds i autèntics, més oberts, més universals, i creure menys en la cintura que si la tenen, millor que millor, però que avui no n’hi ha prou només amb la cintura, el dribbling, el flirteig, els silencis estudiats, els escapismes, etcètera?
Penso que, avui, a Andorra, molts empresaris privats en general, moltes professions liberals i molts particulars intentem continuar la formació humana que, més enllà dels contactes humans i de cursos exprés, consisteix a llegir, llegir i llegir, no només com a lleure i diversió, sinó com a formació.
Crec que per als polítics, com deia al principi, citant Daniel Fernández, és important llegir. En cas contrari, tard o d’hora, per més cintura de la qual gaudeixin se’ls veu el llautó.
Abraham Lincoln deia que “pots enganyar tothom cert temps i uns quants tot el temps, però no pots enganyar tothom tot el temps”. I quan parlava d’engany es referia a manca de solidesa i profunditat, la qual cosa se’ns exigeix a tots, però de manera especial als nostres representants.